Informe relatiu a la reformes legislatives en matèria d'execució de penes privatives de llibertat

El Grup de Presons de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona presenta aquest informe relatiu a les últimes reformes legislatives en matèria d’execució de penes privatives de llibertat que van tenir lloc durant l’any 2003. En concret, s’analitzen algunes de les disposicions introduïdes per la LLO 5/2003, de 27 de maig, la LLO 7/2003, de 30 de juny, la LLO11/2003, de 20 de setembre, la LLO 13/2003, de 24 d’octubre, la LLO 15/2003, de 25 de novembre, i la LLO 20/2003, de 23 de desembre, i que modifiquen preceptes de la Llei Orgànica del Poder Judicial, del Codi Penal, la Llei d’Enjudiciament Criminal i de la Llei Orgànica General Penitenciària.

 

En l’informe constatem un important increment de la violència punitiva de l’Estat, endurint-se considerablement les penes i les seves formes de compliment. Es prima per sobre de tot el factor retributiu de la pena en detriment de l’orientació cap a la reinserció social que marca l’article 25.2 de la Constitució. Entenem que la reforma atempta, entre d’altres, contra els principis de proporcionalitat, d’última ratio del dret penal, i, sobre tot, pensem que és greu que la pena privativa de llibertat gairebé es consideri pel legislador com a la única possibilitat per fer front a les actuacions i comportaments delictius, oblidant altres vies de solució dels conflictes com poden ser la mediació en matèria penal, i la instauració, promoció i aplicació de mesures alternatives a la privació de llibertat.

 

Per altra banda, considerem que es vulnera el principi d’igualtat, ja que en els casos de condemnats per delictes de terrorisme o comesos en el marc d’organitzacions criminals, s’introdueixen disposicions especials respecte l’execució de la pena privativa de llibertat, més retributives encara, buidant pràcticament de contingut l’objectiu de reinserció social.

 

De l’anàlisi que segueix es fa palesa la necessitat d’una urgent nova reforma global de la legislació vigent en matèria penal, i en aquest sentit la Comissió de Defensa es fa ressò de la proposició no de Llei aprovada el novembre del 2004 per part de la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, en la qual es sol·licitava al Govern a presentar en un termini no superior a dos anys un Projecte de Llei Orgànica de modificació del Codi Penal i demanava que en el procés d’elaboració de la reforma s’inclogués “l’opinió d’experts en Dret Penal, dels col·lectius implicats en la seva aplicació i aquells altres interessats”. La mateixa Comissió va aprovar una altra proposició no de Llei que instava també a l’Executiu a reformar la Llei Orgànica General Penitenciària i a elaborar un projecte de Llei Processal Penitenciària. Peticions, totes elles, a les quals ens sumem.

 

1) Disposició Addicional 5a de la LLOPJ (LLO 5/2003, de 27 de maig i LLO 7/2003, de 30 de juny): atorga la competència al tribunal sentenciador per a la resolució dels recursos d’apel·lació en matèria de classificació.

 

Fins ara tots els recursos d’apel.lació eren resolts per les Audiències Provincials i a partir d’aquesta reforma es fa una distinció segons la matèria objecte de recurs. El fet que sigui el tribunal sentenciador el competent comporta greus conseqüències:

a) Vulnera a la pràctica el dret a la defensa i a la tutela judicial efectiva per una gran majoria de presos; pensem en el supòsit d’un penat que compleix la pena en un centre penitenciari d’una altra província o Comunitat Autònoma diferent del tribunal sentenciador competent per resoldre el recurs. Les designacions d’advocat i procurador d’ofici així com l’immediació entre defensor i pres, inclosa la mínima i elemental comunicació, queden seriosament compromeses i/o anul·lades per complet.

 

b) Fins ara les seccions de l’Audiència Provincial competents havien aconseguit una certa especialització en dret penitenciari i un coneixement de la realitat a les presons díficils de generalitzar a tots els tribunals i jutjats sentenciadors.

 

c) Queda greument afectada la pròpia naturalesa jurídica del recurs d’apel.lació (concebut com a recurs ascendent a resoldre per òrgan superior col.legiat) ja que pot ser resolt per òrgan unipersonal d’igual categoria.

 

d) La possibilitat d’un element facilitador del tractament es fa impossible en la segona instància al dividir-se en dos, fet que impossibilita una política de classificació i tractament, generant el risc que, per exemple, el permís es visqui com a finalitat en si mateixa, separat del tractament.

 

e) Es trenca la certa uniformitat de doctrina que s’havia anat aconseguint, ja que ara podem trobar el supòsit que en un mateix centre penitenciari dos penats amb circumstàncies similars puguin obtenir resolucions contradictòries, vulnerant-se els drets a la igualtat davant la llei i a la seguretat jurídica.

 

Tots aquests problemes s’evitarien tornant a una única competència de l’Audiència Provincial per a la resolució dels recursos d’apel·lació en matèria penitenciària.

 

Pel que fa a l’apartat cinquè afegit per la LLO 7/2003 que afecta als condemnats per “delictes greus”, s’estableix l’efecte suspensiu del recurs contra resolucions en matèria de classificació de penats o concessió de llibertat provisional, desconeixent-se la doctrina del Tribunal Constitucional que reconeix l’eficàcia immediata de les resolucions que acorden la llibertat provisional. Considerem que aquesta previsió atempta contra el principi processal d’igualtat de les parts i, en qualsevol cas, hauria de dependre de la gravetat de la pena i no del delicte.

 

 

2) Art. 33.3 Codi Penal i concordants (LLO 15/2003, de 25 de novembre): disminueix la duració mínima de la pena de presó a 3 mesos.

 

Així, quan es refereix a quines són les penes “menys greus”, en l’apartat a) inclou la presó de tres mesos fins a cinc anys. Atès que en la redacció anterior i segons el Codi Penal de 1995, entre les penes menys greus s’incloïa la presó de sis mesos a tres anys, resulta que s’ha produït un enduriment de les penes, pel que fa a la durada mínima de la pena privativa de llibertat. I per altra banda, es penen amb tres mesos de presó delictes que abans no tenien pena de presó sinó un altre tipus de pena. I en aquest sentit manifestem el nostre profund desacord amb la modificació.

 

Considerem doncs, que s’hauria de modificar l’article 33 en el sentit de que la duració de la pena de presó torni a ser de sis mesos de durada mínima, i per tant, classificant entre les penes menys greus la presó de sis mesos a cinc anys. Per tant, caldria revisar els articles del Codi Penal que preveuen penes a partir de tres mesos de presó.

 

 

3) Art. 36.2 Codi Penal (LLO 7/2003, de 30 de juny i LL0 15/2003): estableix que quan la duració de la pena sigui superior a 5 anys, la classificació del condemnat en tercer grau de tractament no es podrà fer fins que hagi complert la meitat de la pena imposada. Excepcionalment, el Jutge de Vigilància pot permetre que no s’apliqui aquesta mesura, sempre que compti amb un pronòstic individualitzat favorable de reinserció social i tenint en compte les seves circumstàncies personals i l’evolució en el tractament reeducador, i sempre que no es tracti de delictes de terrorisme o comesos en organitzacions criminals.

 

Entenem que aquesta nova regulació vulnera el principi d’individualització científica, perquè restringeix la flexibilitat que abans permetien les classificacions en tercer grau, i que hauria de ser suprimida.

 

La seva retroactivitat seria totalment contrària al principi bàsic de que les normes penals desfavorables són irretroactives, però és que a més la Disposició Transitòria única no preveu expressament la seva retroactivitat, i per tant, entenem que, en qualsevol cas, només pot desplegar efectes als fets delictius comesos a partir de l’entrada en vigor de la LLO 7/2003.

 

 

4) Art. 53.3 Codi Penal (LLO 7/2003): Augment fins a cinc anys de la responsabilitat personal subsidiària.

 

Amb la nova redacció la responsabilitat subsidiària no s’imposa als condemnats a pena privativa de llibertat superior a cinc anys, quan el Codi Penal de 1995 ho fixava en quatre. Això suposa un augment més de la pena privativa de llibertat.

 

 

5) Art. 76 Codi Penal (LLO 7/2003): incrementa el límit màxim de presó a 40 anys.

 

El fet d’elevar fins a 40 anys la pena de presó suposa vulnerar de forma clara l’objectiu constitucional de resocialització, ja que a banda de comportar una pena inhumana, així com un tracte cruel i degradant, aquesta durada no permet cap tipus de reinserció social. L’article 25.2 de la Constitució vincula als poders públics en el sentit d’implementar polítiques que preparin a l’infractor per a retornar a la societat; amb una pena de 40 anys és evident que no permet, després de tants anys de reclusió, trobar un espai perquè la persona torni a viure a la societat.

 

El Tribunal Suprem (STS 27.01.99) afirma que el que el legislador no ha volgut regular (referint-se a la cadena perpètua) no pot ser introduït per via d’acumulació aritmètica de condemnes.

 

 

6) Art. 78 Codi Penal (LLO 7/2003): estableix els beneficis penitenciaris en relació a la totalitat de la condemna, comportant un important enduriment en el compliment de les penes i dels beneficis penitenciaris.

 

En aplicació de la primera part de l’art. 78, ens trobem que si a alguna persona se li limita la condemna al límit del triple de la més greu, no podrà accedir al tercer grau fins la meitat de la totalitat de totes las condemnes. Per exemple, ens fixem en el cas d’un condemnat per 7 delictes castigats cada un a 4 anys de presó, aplicant la regla de la triple de l’art. 76, resulta que tindria el llicenciament als 12 anys (4 x 3=12, y no 28). Però, no podrà accedir al tercer grau de tractament fins a 2 anys després del llicenciament definitiu (ja que 14 anys és la meitat de 28 anys), conseqüència totalment absurda.

 

Per altra banda, l’art. 78 només instaura aquesta regla d’obligat compliment per part del jutge (suposem sentenciador) en els supòsits en que algun dels delictes està castigat amb una pena de 20 anys de presó o superior; per la resta de casos dependrà del criteri de cada jutge.

 

Imaginem el supòsit d’una persona condemnada per 4 delictes de 20 anys de presó; d’acord amb el límit màxim de compliment haurà de complir 40 anys de presó, però no podrà accedir mai al tercer grau, ja que per això hauria de tenir 40 anys complerts.

 

Per evitar aquestes situacions absurdes se li atorga al Jutge de Vigilància Penitenciària la potestat d’aplicar el règim general considerant l’evolució del condemnat. Però, com veurem més extensament en l’últim apartat d’aquest informe, els condemnats por terrorisme o por delictes comesos en organitzacions criminals no podran accedir al tercer grau fins no tenir acomplerta la 1/5 part del límit de compliment màxim de la pena (i no de la totalitat de las penes).

 

 

7) Art. 90 Codi Penal i art. 72.5 i 6 LLOGP (LLO 7/2003): exigència de tenir satisfeta la responsabilitat civil derivada del delicte per accedir al tercer grau o a la llibertat condicional.

 

La justificació d’aquesta norma apareix reflectida en l’Exposició de motius de la Llei Orgànica 7/2003. No qüestionem la seva oportunitat – donat que tota víctima d’un delicte ha de tenir dret a una indemnització justa i adient pels perjudicis patits – però sí la manera en que s’ha concretat. La molt deficient tècnica legislativa, a la pràctica, ha produït uns efectes molt perniciosos, sens dubte no volguts pel mateix legislador, i han creat una gran inseguretat jurídica des que va entrar en vigor aquesta reforma. La redacció del precepte que ens ocupa és molt casuística, indeterminada, repetitiva i planteja molts dubtes d’interpretació, tal com ja va posar de manifest el Consell General del Poder Judicial en el seu informe sobre l’avantprojecte de llei que ens ocupa. Amb el temps, els Tribunals, en aplicació d’aquesta norma, han anat perfilant la seva interpretació, però la inseguretat a que fèiem esment no desapareixerà fins que no es corregeixi la seva redacció.

 

A la pràctica, de forma totalment generalitzada, des que va entrar en vigor la reforma el 02.07.2003, el Ministeri Fiscal ha recorregut les classificacions en tercer grau i progressions a aquest grau de tractament quan el penat no havia satisfet la responsabilitat civil, tot i existir resolucions que declaraven la insolvència en les corresponents peces de responsabilitat civil. Els recursos del Ministeri Fiscal, encara avui, no entren a analitzar les consideracions que el mateix apartat 5è de l’art. 72 imposa valorar (“la conducta efectivamente observada en orden a restituir lo sustraído, reprar el daño e indemnizar los perjuicios materiales y morales; las condiones personales y patrimoniales del culpable, a efectos de valorar su capacidad real presente y futura para satisfacer la responsabilidad civil que le correspondiera; (…)”), sinó que invoquen una aplicació automàtica i objectiva del requisit de la satisfacció de la responsabilitat civil. Això ha estat especialment greu perquè, degut a una altre disposició també reformada per la mateixa llei orgànica i que també és objecte de crítica en un altre apartat, quan el Ministeri Fiscal interposava un recurs d’apel·lació contra una classificació en tercer grau es suspenia l’aplicació d’aquest grau – fins fa poc, doncs sembla que aquest criteri sí que ha estat revisat -. Això podia comportar que un penat que es trobés treballant o realitzant algun curs de formació ocupacional hauria de regressar al segon grau de tractament mentre el tribunal competent no resolgués el recurs d’apel·lació, la qual cosa, normalment també triga uns quants mesos.

 

Així doncs, una norma pensada principalment per aquells casos en que el perjudici econòmic de les víctimes i l’enriquiment del penat fossin considerables, a la pràctica ha afectat a la totalitat dels interns que estaven en condicions d’accedir al tercer grau o a la llibertat condicional de forma totalment indiscriminada. Si es té en compte quina és l’extracció social de la major part dels interns i la seva etiologia delictiva lligada a les toxicomanies, es veurà fàcilment que la immensa majoria dels interns que a la pràctica s’han vist afectats per aquesta norma no són aquells subjectes en els que estava pensant el legislador en el moment d’introduir-la. Els resultats finals per la seva banda, han estat del tot discriminatoris, perquè tan aviat s’ha revocat un tercer grau amb una responsabilitat civil molt minsa que l’intern no havia pogut pagar, com s’han confirmat d’altres amb unes responsabilitats civils força elevades havent-se compromès l’intern a pagar p.ex. una quantitat simbòlica de 6 euros al mes. Cal remarcar que en tots els expedients de classificació en tercer grau i llibertat condicional tramitats després de l’entrada en vigor de la reforma s’hi troba una declaració signada per l’intern en la qual es compromet a pagar la responsabilitat civil quan les seves circumstàncies econòmiques li ho permetin, però que això, en la major part dels casos no ha evitat els efectes que abans hem descrit.

 

A la pràctica que ha comportat això: doncs que siguin les famílies dels interns les que mirin de fer front a la responsabilitat civil. Efecte – el de fer responsables a unes persones, sovint amb greus problemes econòmics elles mateixes, dels deutes dels seus fills majors d’edat – evidentment no volgut pel legislador però induït per la deficient reforma i encara més deficient aplicació pràctica.

 

Davant d’aquesta situació: què proposem? La norma en qüestió hauria d’ésser redactada de forma molt més precisa. Com a model es pot tenir en compte la previsió sobre satisfacció de la responsabilitat civil que conté l’article 81 del Codi Penal en relació a la suspensió del compliment de la pena. Amb una prèvia declaració d’insolvència o d’impossibilitat total o parcial del condemnat a satisfer les responsabilitats civils, el fet de no pagar-les no pot constituir un obstacle per accedir al tercer grau o a la llibertat condicional. El contrari suposa una violació greu del principi d’igualtat, així com una impossibilitat d’aplicar el principis del tractament penitenciari a aquells penats que no disposin de mitjans econòmics.

 

 

8) Art. 91.2 Codi Penal (LLO 7/2003): adelantament de la llibertat condicional fins un màxim de 90 dies per cada any complert.

 

Aquest apartat, que fou introduit mitjançant una proposta del grup parlamentari CiU, introdueix un important benefici penitenciari, que d’alguna manera ve a omplir el buit que va deixar la desaparició del sistema de redencions de les penes. Valorem molt positivament la reforma, tot i que, la redacció del precepte limita la seva aplicació en la concessió de la llibertat condicional a les 2/3 parts quan també s’hauria d’haver previst expressament que es pogués aplicar per a les ¾.

 

Per altra banda, a la pràctica, comporta certa inseguretat jurídica pel que fa al procediment a seguir. Estem davant un exemple més de la problemàtica derivada de la inexistència d’una Llei Processal Penitenciària (el projecte de llei orgànica d’abril de 1997 sembla que ha quedat definitivament en l’oblit).

 

 

9) Disposició Transitòria única (LLO 7/2003): retroactivitat d’allò disposat en els art. 90 i 93.2 Codi Penal i art. 72.5 i 6 LLOGP.

Aquesta disposició transitòria, segons el tenor literal, afectarà a les classificacions en tercer grau, i als expedients de llibertat condicional, des del dia 1 de juliol de 2003, independentment del moment de la comissió dels fets.

 

Això suposa, segons el nostre parer, una retroacció de la llei penal, en perjudici del condemnat i, per tant, vulnera l’art. 9.3 de la Constitució que declara la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals.

 

Els partidaris de la constitucionalitat de la disposició parteixen del principi de legalitat de l’art. 25.1 de la Constitució i fonamenten les seves tesis en la teoria de la retroactivitat impròpia, distingint entre les disposicions legals que produeixen efectes en situacions de fet, produïdes amb anterioritat a la pròpia llei, retroactivitat pròpia, i les que pretenen incidir sobre situacions jurídiques actuals no concloses.

 

En aquest segon cas, parlaríem de retroactivitat impròpia. La tesis sobre la Constitucionalitat de la retroactivitat impròpia està avalada per diverses sentències del Tribunal Constitucional, com la 182/1997 de 27 d’octubre, en la qual queda establert que no existeix retroactivitat quan la resolució discutida incideix en situacions jurídiques creades amb anterioritat a la seva entrada en vigor, els efectes de les quals encara no s’han consumat.

 

Així doncs, segons aquesta tesi, mentre no existeixi proposta de tercer grau o de llibertat condicional, no existeix retroacció pròpiament dita.

 

Seguint el mateix fil argumental i en relació al període de seguretat, en tant que la previsió d’aplicació d’aquesta restricció per accedir al tercer grau és de futur, no és veuria afectada per la suposada retroactivitat de la disposició estudiada.

 

Contràriament, la tesi que defensem és que la disposició transitòria no pot afectar a condemnats amb anterioritat al 1 de juliol de 2003, en tant que, de fer-ho, estaríem vulnerant de forma flagrant el text Constitucional i no només perquè la disposició en qüestió té caràcter sancionador i és desfavorable, si no perquè afecta a drets fonamentals individuals com la llibertat, en tant que la restringeix, imposant més condicions per a poder-la gaudir, fent més gravós el compliment de la pena.

 

Considerem que:

 

a) La irretroactivitat de les lleis penals afecta també a les normes d’execució.

 

Qui resulta condemnat per una pena, sap, quan aquesta li és imposada que l’haurà de complir amb unes condicions pre-establertes. Això respon al principi de legalitat i també al de seguretat jurídica.

 

Si una vegada iniciat el compliment, s’imposa o bé un període de temps de compliment mínim, pel que fa al període de seguretat, o bé, unes condicions noves per accedir a més llibertat, que tampoc existien inicialment, encara que formalment, ni l’ un ni l’ altre afectin a la durada de la pena, s’estarà vulnerant el principi de legalitat i, trencant la seguretat jurídica.

 

b) Es trenca amb el tractament individualitzat iniciat i preestablert.

 

El programa individualitzat de tractament es fixa en el moment de la classificació en segon grau i se’n va en orris si afegim nous requisits a superar a aquells penats que ja han iniciat el seu desenvolupament, sobre unes determinades bases prèviament establertes.

 

c) Si la disposició transitòria no es refereix per res al període de seguretat establert en l’art. 36.2 del C.P, la seva aplicació retroactiva, és una extensió “contra reo” difícilment sostenible, en tant que afecta al temps efectiu de compliment sense gaudir de beneficis.

 

En tot cas, l’aplicació del període de seguretat hauria de ser l’excepció a motivar pel Jutge de Vigilància i no la regla.

 

 

10) Art. 89, 108 i altres Codi Penal (LLO 11/2003, de 29 setembre): expulsió de l’estranger com a pena substitutiva de la presó o de la mesura de seguretat.

 

En primer lloc, s’haurien de modificar les expressions que impliquen el caràcter taxatiu i automàtic de la substitució i del procediment mateix de la substitució, por unes altres que recullin la jurisprudència establerta per la Sentència del Tribunal Suprem, Sala 2a, de 7 de juliol del 2004, així com la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans citada por aquesta (Sentències de 18 de febrer del 1991, de 26 de abril del 1997, de 19 de febrer del 1998, 24 de gener del 1993, i 21 d’octubre del 1997), i finalment per la jurisprudència del Tribunal Constitucional de les Sentències núm. 99/85, 242/1994, 203/1997 i 24/2000.

 

Aquesta jurisprudència exigeix sempre un tràmit d’al·legacions como a únic mitjà per poder efectuar un judici de proporcionalitat i ponderació davant dels drets que poden entrar en conflicte como a conseqüència de l’expulsió, entre d’altres, el de la llibertat de residència y desplaçament, el dret a la família i a viure en família. Aquest tràmit d’al·legacions, que exigeix la presència i participació del condemnat, ha d’incloure un estudi de les concretes circumstàncies del penat, arrelament i situació familiar. La decisió posterior ha de ser motivada.

 

En qualsevol cas, la norma general hauria de ser el compliment a Espanya de la pena privativa de llibertat o de la mesura de seguretat i solament l’expulsió hauria de ser considerada como a mesura substitutiva de forma excepcional.

 

 

11) Les reformes penals en política antiterrorista.

 

En data 23 de setembre de 1999, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar la Recomanació 1462 (“European Democracies up to terrorism”), en la qual es defineix allò considerat terrorisme i a la vegada estableix que la lluita antiterrorista ha de respectar el marc jurídic i els drets fonamentals i les llibertats individuals, aconsellant no recórrer a la legislació de caràcter especial.

 

Malgrat aquesta recomanació, en la darrera legislatura del Govern del Partit Popular es van aprovar un seguit de reformes en la legislació penal, processal i penitenciària que incideixen substancialment en la duració i el compliment de les penes privatives de llibertat pels condemnats per delictes de terrorisme de manera especial.

 

1) S’augmenten les penes pels condemnats per delictes de terrorisme.

 

L’article 76.1 del Codi Penal (LLO 7/2003) augmenta el límit màxim de compliment de les penes dels 30 anys del Codi de 1995 als 40 anys. Aquests 40 anys es podran aconseguir en dos supòsits diferenciats. El primer pel condemnat per dos o més delictes i al menys dos d’ells estiguin castigats amb la pena de presó superior a 20 anys (art.76 c CP). El segon, en el supòsit de dos o més delictes de terrorisme (de la Secció 2 del Capítol V del Títol XXII del Llibre II), i estant castigats algun d’ells –un sol, no dos, com en el cas anterior- amb pena de presó superior a 20 anys.

 

Si sobre el límit dels 30 anys anterior a la reforma s’havia pronunciat críticament una part important de la doctrina, per considerar difícilment compatible amb la necessària orientació de les penes a la reinserció social, contradient l’article 25.2 de la Constitució, ara qualsevol propòsit resocialitzador a la pràctica resulta il·lusori pels autors de delictes de terrorisme. A més és discutible que no es tracti d’una “pena inhumana o degradant”, doncs es tracta, com assenyala el catedràtic de Dret Penal, Muñoz Conde, d’una “cadena perpetua encoberta” que afecta a la dignitat de la persona, contravenint els articles 10.1 i 15 de la Constitució.

El Govern va justificar aquesta reforma per voler prevenir o espantar als futurs delinqüents/terroristes, però el que no es va explicar és que en la imposició de la pena ja es va tenir en compte la gravetat del delicte, pel que aquesta nova diferenciació de tracte entre uns presos i uns altres atempta contra el dret a la igualtat i castiga doblement un sector molt concret de persones dintre de la presó. La tendència a incrementar les penes en allò que es refereix al fenòmen terrorista és encara més visible, en particular perquè es retroalimenta. Tal com explica el catedràtic Muñagorri, es retroalimenta “amb una espècie d’inèrcia acumulativa, dels seus previsibles fracassos: a partir d’un nivell penal sobreelevat es presenta la temptació, que ràpidament sedueix, de majors elevacions de penes”.

 

S’introdueix també l’anomenat “període de seguretat” (art. 36.2 Codi Penal) com una espècie de règim d’excepció del compliment de la presó, de manera que per les penes de presó superiors a 5 anys el condemnat no podrà ser classificat en tercer grau fins haver complert la meitat de la pena. Aquesta regla té una excepció possible, en la que es podrà acordar el règim general de compliment. No obstant, aquesta possibilitat queda exclosa en els delictes de terrorisme, en els que “els períodes de seguretat” seran la regla general i única.

 

Juntament amb l’elevació de la presó a 40 anys i aquest compliment obligat de “seguretat” per accedir al tercer grau, s’ha modificat també el tan criticat article 78 CP en la direcció d’una clara exasperació punitiva, tal com veurem a continuació.

 

 

2) Beneficis penitenciaris. Els condemnats per delictes de terrorisme compliran de manera íntegra i efectiva el límit màxim de la seva condemna.

 

L’article 78 del Codi Penal estableix que si a conseqüència de les limitacions establertes en l’apartat 1 de l’article 76 la pena a complir resultés inferior a la meitat de la suma total de les imposades, el còmput per a l’obtenció de beneficis penitenciaris (no només la llibertat condicional sinó també permisos de sortida i tercer grau) es farà sobre la totalitat de les penes imposades en les sentencies, i no sobre el màxim del compliment. És a dir, els beneficis previstos legalment sols seran d’aplicació sobre la totalitat del número d’anys de pena imposada (de tal forma que els que tinguin condemnes de més de 60 anys no puguin gaudir de cap benefici i tindran que complir el màxim de 40).

 

A més d’això, la possibilitat d’aplicació del règim general, és a dir, que el còmput s’estableixi des del màxim del compliment, acordat pel Jutge de Vigilància a la vista dels informes penitenciaris, s’exclou en els supòsits de terrorisme.

 

En els casos de delictes de terrorisme o en el sí d’organitzacions criminals (terme pel qual no existeix definició), aquesta possibilitat, quan concorrin els informes previstos, sols serà aplicable per accedir al tercer grau quan quedi per complir una quinta part del límit màxim de compliment de la condemna imposada, i per accedir a la llibertat condicional quan quedi per complir una octava part del mencionat límit (art. 78 CP).

 

Aquestes previsions, així com les dels períodes de seguretat, no contemplades en el Projecte de Llei, foren introduïdes a partir d’una esmena presentada conjuntament pels dos partits majoritaris, i segons el catedràtic de la Universitat de Granada, José Miguel Zugaldía, representen “una forma de eliminar sustitutivos penales y de introducir la cadena perpetua de una forma informal. En países que mantienen la cadena perpetua se contempla la necesidad de que el sujeto tenga alguna posibilidad de influir en su recuperación, pero computar los beneficios sobre la totalidad de la pena supone privar al reo de esta posibilidad”.

 

 

3) Nous requisits per a la llibertat condicional:

 

En relació a la llibertat condicional regulada en l’article 90 CP, a més d’allò ja indicat, es mantenen els requisits de la regulació anterior i se’n afegeixen de nous. Es mantenen les exigències de que s’hagin extingit les ¾ parts de la condemna, que el condemnat es trobi en tercer grau penitenciari (ja s’han vist les dificultats afegides per aconseguir-lo) i que s’hagi observat bona conducta i existeixi un pronòstic individualitzat i favorable de reinserció, que ara corre a càrrec de l’administració penitenciaria, i no dels experts que el Jutge estimés, com en l’anterior previsió. A més d’aquesta última modificació citada, que suposa una manifesta opció contra la funció de garantia judicial en benefici del més arbitrari espai de decisió penitenciària, s’afegeixen altres requisits.

 

El primer, amb caràcter general, que s’hagi satisfet la responsabilitat civil derivada del delicte. Per això hi ha remissió expressa del CP a l’art. 72.5 i 6 de la LOGP que també exigeix aquesta satisfacció per accedir al tercer grau. El segon requisit es refereix als condemnats per terrorisme o per delictes en el sí de les organitzacions criminals. Per aquests casos, cal destacar que s’introdueix un extens paràgraf que explica quan s’entén que existeix pronòstic de reinserció favorable, i per tant possibilitat d’accedir a la llibertat condicional, en relació a les previsions vistes de l’art. 78 CP, un cop complerts 35 anys de condemna. El pres ha de “mostrar signes inequívocs d’haver abandonat els fins i els mitjans de l’activitat terrorista i a més hagi col·laborat activament amb les autoritats” (art. 90.1 CP).

 

Entenem que es sobrepassa ostensiblement el que la doctrina considera que ha de ser la reinserció en un sistema democràtic. En efecte, en un Estat de Dret no resulta legítim exigir canvis de personalitat o d’ideologia de les persones.

 

Respecte els supòsit especial de llibertat condicional de l’art. 91 CP que en l’anterior regulació la possibilitava un cop complerta les 2/3 parts de la pena, en compte de les ¾ parts, sempre que s’atorgués el tercer grau, el pronòstic de reinserció i a més el penat hagués realitzat de manera continuada activitats laborals, culturals o ocupacionals, la reforma ha afegit els següents requisits. En concordància amb el nou art. 90, la exigència de satisfacció de la responsabilitat civil, requisit també per accedir al tercer grau, i la exclusió d’aquest supòsit pels delictes de terrorisme. A la seva vegada, el nou apartat 2 de l’art. 91, incorpora per via d’esmena, un nou supòsit del que també queden exclosos els delictes de terrorisme.

 

Pel que fa a les modificacions de l’art. 93 CP, l’anterior article passa a ser apartat primer del nou redactat, al que s’addicionen dos apartats més, referits als casos de condemnats per terrorisme en situació de llibertat condicional, supòsit vertaderament extraordinari en les previsions normatives que acabem de veure; es reprodueixen les previsions generals per a la revocació, i en el segon apartat s’estipula que si s’incompleix alguna de les condicions i regles de conducta que van permetre accedir a la llibertat condicional, el jutge revocarà la llibertat concedida. El tercer apartat preveu que en el cas de revocació de la llibertat concedida, pels condemnats per terrorisme, el penat complirà el temps que resti de compliment de la condemna amb pèrdua del temps passat en llibertat condicional (art. 93.2 i 3 CP).

Considerem que aquí novament el legislador s’oblida del nostre sistema progressiu, en el que la llibertat condicional és un grau més de compliment (art. 72 LOPG), pel que el temps passat en aquesta situació ha de computar-se com a pena complerta, suposant, en cas contrari, un allargament de la condemna imposada en la pròpia sentència. Aquesta reforma recorda la regressió a segon grau, ens referim, al re-empresonament de les persones excarcellades per patir una malaltia greu i incurable i que, un cop en llibertat, milloren en el seu estat de salut, aleshores s’entén que han de tornar a la presó fins que no tornin a empitjorar. Es tracta, segons el catedràtic Muñagorri d’“una inaudita reacció punitiva que a més de recordar previsions preconstitucionals atribueix a la norma penal la capacitat, sembla que miraculosa, de transformar en inexistent un temps que ha existit”.

 

4) Nous requisits per al tercer grau de tractament.

 

S’introdueixen dos nous apartats en l’art. 72 LOGP segons els quals, per a la classificació o progressió en tercer grau, a més dels requisits previstos en el Codi Penal de 1995, s’exigirà la satisfacció de la responsabilitat civil derivada del delicte. En el cas de persones condemnades per terrorisme o en el si d’organitzacions criminals s’exigirà a més, que mostrin signes inequívocs d’haver abandonat l’activitat terrorista, col·laborant activament amb les autoritats en la lluita contra el terrorisme (obtenció de proves o identificació d’altres terroristes, etc).

 

 

5) La presó provisional: allargament del termini de la incomunicació.

 

 

Per últim, volem fer referència a la LLO 13/2003 de 24 d’octubre de reforma de la Llei d’Enjuiciament Criminal en matèria de presó provisional, tot i no ser estrictament matèria d’execució de penes. Pel que fa a la detenció o presó incomunicades, com a regla general, estableix que durarà el temps estrictament necessari. No obstant, podrà prorrogar-se 5 dies més, i quan existeixin motius suficients 3 dies més.

 

Aquesta ampliació dels terminis ha desvirtuat la regla general –duració del temps imprescindible-, en contra de les conclusions i recomanacions realitzades pel Comitè Contra la Tortura respecte l’Estat espanyol, en les que s’afirma que la incomunicació facilita la comissió d’actes de tortura i maltractaments. En la mateixa línea, el Tribunal Constitucional ha afirmat que triplicar el termini màxim de 72 hores resultava excessiu. Durant aquest període d’incomunicació l’imputat hauria de tenir assistència lletrada de la seva elecció, assistència mèdica de la seva elecció i s’haurien de gravar els seus interrogatoris, vetllant pel compliment de les garanties de seguretat i identitat de les persones presents.

 

12) La denominada “doctrina Parot” fixada pel Tribunal Suprem en la sentència 197/2006, de 20 de febrer

 

Fins aquesta sentència el Tribunal Suprem havia sostingut que la pena resultant de l’acumulació operava com una pena nova resultant i autònoma i a ella s’havien de referir els beneficis penitenciaris. A partir d’aquesta sentència (que compta amb tres vots particulars) el TS modifica aquest criteri establint que “el límit de trenta anys no es converteix en una nova pena, diferent de les successivament imposades al condemnat, ni en conseqüència en una altra de les resultants de totes les anteriors, sinó que aquest límit representa el màxim de compliment d’un penat en un centre penitenciari”, afegint que “el recurrent… haurà de complir les penes que se li varen imposar en diferents processos en forma successiva, computant-se els beneficis penitenciaris respecte de cada una d’elles individualment”.

 

Desembre 2998