El que més sorprèn. Macrojudici 18/98

El que més sorprèn del macrojudici 18/98 a un observador aliè a la causa –tal com és el supòsit del qui subscriu- és la imputació d’integració o col·laboració amb banda terrorista pels 59 processats, ja que la relació de fets presumptament delictius que se’ls atribueix en l’acta d’acusació no conté ni una sola referència a atemptats, ni a armes o explosius, ni a actuacions violentes de cap tipus. Els suposats terroristes són tots ells ciutadans d’aparença respectable, amb domicilis coneguts i activitats professionals lícites. Són comerciants, empleats, jubilats, i fins i tot –nou d’ells- advocats. Les seves activitats econòmiques, polítiques, sindicals o culturals s’exerceixen de forma pública i notòria, i en el si d’organitzacions o entitats mercantils perfectament legals, amb llurs estatuts registrats i les seves declaracions fiscals més o menys en regla. Res a veure, en principi, amb el món de la clandestinitat i de la lluita armada, que normalment s’associa amb l’activitat terrorista.

L’acusació sosté que, sota tanta normalitat i de les activitats aparentment legals dels imputats, s’amaga un entramat sinistre de recolzament a l’organització ETA: les associacions, fundacions, mitjans de comunicació i entitats mercantils en les que els processats desenvolupen la seva actuació haurien estat directament creades per ETA o estarien dirigides i controlades per la banda, al servei de les seves finalitats i objectius terroristes i, en conseqüència, ells mateixos resulten ser membres actius o com a mínim col·laboradors de l’organització terrorista.

Aquest plantejament acusatori, que es tradueix en peticions de pena extremadament greus, ha suscitat preocupació en els àmbits jurídics que, dins i fora de l’Estat espanyol, es mantenen vigilants davant la progressiva degradació dels drets fonamentals i de les llibertats democràtiques en el món occidental. En primer lloc, perquè en aquest procés s’està posant a prova l’acceptació per part dels tribunals d’una concepció expansiva, fins ara inèdita, del que s’entén per delicte de terrorisme. Segons aquest plantejament, l’imputat pot incórrer en el delicte de terrorisme amb independència de les seves activitats concretes, en principi emparades per la legalitat, i sense que sigui necessari ni tant sols establir la vinculació o connexió material d’aquestes activitats amb els objectius de la banda terrorista. Per a molts dels imputats, ocupar o haver ocupat un càrrec en alguna de les entitats que han estat designades prèviament per l’acusació com a pertanyents a l’”entorn social” d’ETA, resulta ser motiu suficient per ser acusat d’integració en l’organització terrorista, sense que se’ls atribueixi en concret cap acció presumptament delictiva. Això significa, sens dubte, la fallida del principi de responsabilitat personal en l’acció punible que regeix qualsevol sistema penal civilitzat i l’assimilació plena del concepte de Dret Penal de l’enemic, doctrina impulsada pel jutge Baltasar Garzón, instructor del procediment. Sembla que allò de “contra l’enemic tot s’hi val…” ha trobat el seu lloc en el camp processal penal.

Per altra banda, al analitzar l’extensíssima acta d’acusació ens ha cridat l’atenció la pobresa dels elements indiciaris al·legats en recolzament de la tesis de la vinculació i dependència a ETA de la sèrie d’entitats jurídiques incriminades en la causa: els mitjans informatius Egin y Egin Irratia, l’associació europea Xaki, l’organització política Ekin, la fundació J. M. Zumalabe, i nombroses mercantils. Aquests indicis acusatoris es redueixen, en definitiva, a esporàdics i espaiats contactes entre determinades persones pertanyents a les mencionades entitats amb membres de la banda; a l’interès manifestat per ETA per aquestes entitats, reflectit en la seva documentació interna; i finalment, a la coincidència en uns mateixos objectius polítics: la sobirania pel País Basc. En definitiva, l’acusació no fa sinó refrendar la teoria ideada pel jutge Baltazar Garzón quan, sota els efectes d’una súbita il·luminació, va descobrir el 1998 que tot aquell que actués, independentment dels mitjans utilitzats, en pro dels mateixos objectius que ETA, havia de ser necessàriament d’ETA. El judici que s’ha iniciat a finals de novembre a Madrid davant la Secció Tercera de l’Audiència Nacional neix, segons el nostre judici, sota sospita: s’estan jutjant possibles accions delictives penalment tipificades, o s’està criminalitzant una determinada expressió de dissidència política?

Al tribunal jutjador del procés 18/98 correspondrà establir la línia divisòria entre legítima activitat política i acte delictiu; entre l’exercici constitucionalment protegit dels drets d’expressió, informació i associació, i una actuació punible, tipificada en els articles 515, 516 o 576 del Codi Penal espanyol. Però per arribar a això, i sobretot per respondre a les exigències de justícia que mereix un procés que està afectant a un ampli sector del teixit associatiu de la societat basca, seria absolutament imprescindible que el judici es celebrés amb un escrupolós respecte a les normes de procediment i amb totes les garanties per a l’exercici del dret de defensa.

En la nostra qualitat d’observadors de les primeres sessions del judici no podem deixar d’expressar els nostres dubtes al respecte. Hem pogut apreciar un ambient d’inusual crispació en la sala i una actitud de refús sistemàtic per part del tribunal de les al·legacions de defectes processals, moltes d’elles impecablement fonamentades des del punt de vista jurídic, efectuades per la defensa. S’ha pres la decisió d’iniciar i seguir endavant amb el judici, passant per sobre de qualsevol consideració, tot i l’evidència que la causa –un monstre de 207.000 folis- es troba en un estat de caòtica desorganització. No existeix un índex de proves de convicció; es desconeix sovint la seva ubicació, fet que dificulta l’accés a les mateixes de les parts, localitzar un document suposa un esforç que moltes vegades ha acabat en fracàs, provocant repetides suspensions per a la seva recerca. marxa pel tribunal. S’està sol·licitant per l’acusació la declaració d’il·licitud i la liquidació i decomís del patrimoni de diverses empreses mercantils, a les quals en cap moment s’ha citat per comparèixer en el procés. Finalment, el judici oral va començar sense que s’haguessin portat a la causa una sèrie de proves documentals sol·licitades per les defenses amb caràcter anticipat, és a dir, que s’havien d’haver realitzat amb anterioritat a l’inici del judici, i que en el seu dia havien estat acceptades pel tribunal.

La més rellevant d’aquestes proves consistia en unes diligències anteriors, iniciades pel jutge Garzon l’any 1989, i de les quals deriva l’actual sumari 18/98. Aquestes diligències, a les quals les defenses no havien tingut mai accés, eren en canvi conegudes per les parts acusadores, que hi feien referència com element probatori en els seus escrits d’acusació. Gràcies a les reiterades reclamacions dels advocats de la defensa, aquestes diligències van ser incorporades finalment a la causa en la sessió del dia 20 de desembre 2005. El problema va explotar quan es va comprovar que l’esmentada prova consistia aproximadament en 100.000 folis!

A partir d’aquest moment, el judici ha entrat en una fase de confusió ingovernable. La pretensió del Tribunal de continuar la vista, tot permetent a les defenses la consulta d’aquest immens volum de documents només en un horari molt restringit i a la secretaria, ha provocat la protesta justificada dels advocats i la sol·licitud de suspensió del judici durant el temps necessari per instruir-se del contingut de la prova amb uns mínims criteris de suficiència. La intervenció del Consell Basc de l’Advocacia i del Consell General de l’Advocacia Espanyola ha estat determinant per tal que el Tribunal acceptés suspendre el judici fins al 30 de gener 2006. Ni en aquesta data, però, ni en un nou assenyalament el dia 13 de febrer ha estat possible reprendre la vista, degut a diverses incidències.

Arribem doncs a la conclusió que la megalomania i l’obsessió persecutòria del jutge Garzon en el tema basc ha creat un monstre processal -el sumari 18/98 – instruït sense les mínimes garanties i que fa inviable l’exercici del dret de defensa, si bé igualment dificulta, en bona tècnica jurídica, l’adequada fonamentació de les pretensions incriminatòries. D’altra banda, el Tribunal s’ha empenyat en tirar endavant el judici, malgrat l’evidència de que no es donaven les condicions per al seu inici, amb la conseqüència d’haver-se generat un clima de tensió i agressivitat molt poc adient a una correcta administració de justícia.

Els veritables perjudicats d’aquest desgavell són els imputats, que no solament veuen vulnerats els seus drets fonamentals, en especial pel que fa a l’exercici del dret de defensa, ans encara es veuen obligats a suportar des de fa mesos, i no se sap fins quant de temps encara, els perjudicis i incomoditats en la seva vida laboral, familiar, professional, etc, derivats d’un judici inacabable i de final incert, amb continus desplaçaments, i que està provocant ja efectes devastadors en la salut i l’economia de molts d’ells.

August Gil Matamala

Advocat

Membre del Grup d’Observadors Internacionals del Judici 18/98

.