Els tribunals especials i els Drets Humans: El cas de l'Audiència Nacional

No hi ha res que irriti més els defensors de l’Audiència Nacional que la comparació amb el Tribunal de Orden Público (TOP) franquista. I no obstant, al marge de les evidents diferències entre ambdues institucions, no resulta difícil establir-ne els paral·lelismes: les dues comparteixen el caracter de tribunals especials que trenquen el principi de la unitat jurisdiccional en el camp penal, i el mateix paper central en la repressió de la dissidència política.

Fem una mica d’història. El pecat original de l’Audiència Nacional rau en la seva creació simultània amb la supressió del TOP, per sengles Reials Decrets Llei de 4-1-77, apareguts correlativament en el mateix BOE. Tothom va entendre en aquell moment que l’AN estava destinada a ocupar , en les noves condicions polítiques de la transició, el lloc institucional que deixaven lliure els impresentables TOP i els Consells de guerra, condemnats a desaparèixer amb la legalitat franquista en procés d’extinció. La continuïtat amb el TOP, que ara es vol negar, es manifestava llavors ostensiblement: l’AN va heretar els locals, la majoria del personal administratiu i subaltern, i un bon nombre de magistrats que havien estat figures rellevants en el TOP (Gómez Chaparro, Bermúdez de la Fuente, Mariscal de Gante, etc). Pel que fa a les competències, la nova regulació dels drets de reunió, expressió, manifestació i associació política, a partir de la Llei de Reforma Política, deixava sense contingut penal les activitats estrictament polítiques que havien constituït el gruix de les competències del TOP, i limitava en un primer moment l’àmbit competencial de l’AN als delictes monetaris, al tràfic de drogues mitjançant bandes organitzades, a les extradicions i als delictes comesos a l’estranger. A la vegada, però, li era atribuïda, per un altre RDLl de 4-1-77, la competència en matèria de terrorisme, que anteriorment corresponia a la jurisdicció militar, competència ampliada per Llei de 4-12-78 a tots els delictes comesos per grups organitzats i armats. D’altra banda, es dotava el nou òrgan judicial d’unes competències, de límits imprecisos, respecte dels delictes relatius a la seguretat del tràfic mercantil o a l’economia nacional, i encara respecte de qualsevol tipus d’afer penal d’extraordinària complexitat”. En la pràctica això significava que els assumptes més importants, per la quantia econòmica, la significació política o l’impacte social i mediàtic, quedaven sostrets a la jurisdicció ordinària i eren tramitats i jutjats per aquest tribunal especial.

En el curs dels anys, les successives versions de la legislació antiterrorista, en especial la Llei Orgànica de 26-12-84, incorporades a les reformes del Codi Penal i de la Llei d’Enjudiciament Criminal de 1992, no han fet sinó ampliar l’àmbit jurisdiccional de l’AN. La interpretació extraordinàriament extensiva dels conceptes de pertinença i col·laboració amb banda armada (arts. 515 i 516 del Codi Penal) per part de l’AN, a partir del pacte antiterrorista entre el Govern popular i el PSOE, ha significat la criminalització del conjunt de les organitzacions i moviments polítics,. socials i culturals, sorgits al voltant del projecte independentista basc. Activitats estrictament pacífiques i, en principi, emparades en l’exercici legítim dels drets fonamentals de reunió, expressió, manifestació i associació política s’han convertit en matèria delictiva sotmesa a la competència de l’AN, en aplicació de la “doctrina Garzón” segons la qual tot l’espai polític de l’anomenada esquerra abertzale ja és o està destinat a ser ETA. L’aplicació, encara limitada però creixent, de la legislació antiterrorista a les manifestacions d’oposició radical al sistema polític i social dominant per part dels moviments socials alternatius, obre encara més possibilitats d’ampliació a la intervenció repressiva de l’AN, que ha arribat últimament a ocupar-se de temes com la crema de fotos del rei, les caricatures satíriques o els ultratges a la bandera.

La hipertròfia del paper que juga l’AN en l’administració de la justícia penal a l’Estat espanyol, i la seva contribució a la judicialització de la política, ens obliga a reflexionar sobre la incidència d’aquest tribunal especial en el respecte als Drets humans i a les llibertats fonamentals dels ciutadans. En primer lloc, podem considerar aquesta incidència de forma genèrica, aplicable a qualsevol tribunal penal especial. En aquest sentit, tots els tractadistes jurídics coincideixen en afirmar que els tribunals especials distorsionen l’administració de justícia, ja que entren en contradicció amb el principi, generalment present en totes les legislacions, de la competència del jutge natural, és a dir, el qui té jurisdicció sobre el lloc on s’ha comès el delicte. L’existència de tribunals especials es justifica només en situacions excepcionals i sempre transitòries. La permanència, definitivament consolidada, d’un tribunal especial, com és el cas de l’AN, no es pot defensar per raons d’excepcionalitat ni amb discutibles arguments tècnics d’eficàcia. La seva creació l’any 1977 i posterior consolidació està vinculada a una decisió d’un poder polític preconstitucional i predemocràtic, marcat encara per un important llast dictatorial, i més interessat a disposar d’un instrument controlable de repressió política sobre la dissidència radical que respectuós amb la divisió de poders i els principis d’imparcialitat i independència dels jutges i tribunals. Els governs democràtics posteriors no s’han plantejat mai prescindir d’un instrument que ha demostrat, en termes generals i amb algunes excepcions, la millor sintonia amb els interessos polítics de l’executiu, representat pel Ministeri Fiscal i els serveis policials d’informació. En aquest sentit, són exemplars els canvis de criteri dels jutjats centrals d’instrucció de l’AN en relació a les activitats polítiques de la ilegalitzada Batasuna, vistes amb benevolent tolerancia durant la vigència de l’última tregua d’ETA i rigorosament penalitzades a partir del fracàs del procés de pau. Només cal comparar l’”Auto” de Garzón de 5 de juliol de 2005, autoritzant reunions orgàniques i expressions polítiques públiques dels dirigents de Batasuna, en base al respecte als seus drets individuals, amb l’”Auto” del mateix Garzón de 7 d’octubre de 2007, enviant a la presó a 23 membres de la mateixa organització per haver participat en una reunió política. Tan sols el caràcter específicament polític, en el seu origen i en la seva funcionalitat, d’un tribunal especial pot explicar aquests extrems de politització de les decisions judicials. El propi Garzón ho explicita en l’esmentat “Auto” d’octubre 2007, en el qual, després de negar amb escassa convicció haver actuar sota criteris d’oportunisme, desenvolupa una innovadora teoria segons la qual una mateixa conducta pot ser o no constitutiva de delicte segons el moment i el context polític en que es produeix i la seva funcionalitat en relació a una determinada estratègia política, que correspon al jutge, reconvertit en analista polític, avaluar.

D’altra banda, qualsevol tribunal especial comporta l’aplicació d’una legislació també especial, tant substantiva com processal, que incideix de ple en drets fonamentals, com són la igualtat davant de la llei i la no discriminació. En el cas espanyol, l’AN aplica, amb competència exclusiva, un conjunt de normes penals especials i discriminatòries, que constitueixen la legislació antiterrorista, actualment incorporada als Codis ordinaris, i que s’apliquen a determinats col·lectius i persones, definides com “terroristes” no tant en funció dels seus actes com de consideracions ideològiques i polítiques. En l’aspecte substantiu, aquestes normes especials signifiquen en la pràctica la criminalització de conductes lícites quan no són “terroristes” els qui les practiquen (causes contra l’”entorn” d’ETA), una penalitat fortament agreujada per aquelles conductes delictives típiques, quan són imputades a “terroristes”, o la inaplicació dels conceptes clàssics sobre autoria i consumació del delicte. En l’aspecte processal, la normativa que aplica l’AN comporta importants limitacions al dret de defensa i un tracte discriminatori per a l’imputat sota aquesta jurisdicció en relació a la norma ordinària: prolongació del temps de detenció policial i d’ incomunicació, impossibilitat de designar i ser assistit per advocat de confiança des del moment de la detenció, supressió de recursos, limitacions a la llibertat provisional, enduriment del règim penitenciari, amb supressió de beneficis, criteris restrictius en el còmput del compliment de les penes ( doctrina Parrot), etc

L’extraordinària amplitud de les competències atribuïdes a l’AN i la importància dels mitjans posats a la seva disposició han convertit aquest òrgan judicial en un veritable poder fàctic, exercit per un nombre molt reduït de jutges i magistrats. Aquesta concentració de poder es manifesta sobre tot en els titulars dels jutjats centrals d’instrucció, només sis en total, que dirigeixen totes les investigacions, decideixen sobre la llibertat de les persones i disposen dels poderosos instruments d’intervenció com són les mesures cautelars. L’exorbitant focalització mediàtica sobre aquests personatges ha propiciat l’aparició del fenòmen dels “jutges estrella” i han contribuït notablement a fer de la crònica judicial el principal regulador de la vida social i política del país, condicionada pels processos, sumaris i resolucions judicials. Convertits en protagonistes estelars d’aquesta tendència, alguns jutges de l’AN han pogut imbuir-se d’un paper messiànic, que transcendeix la dimensió estrictament jurisdiccional per convertir-los en agents polítics directes, que interfereixen i condicionen amb les seves decisions el desenvolupament de la vida política, amb resultats sovint devastadors per a la seguretat jurídica i els drets democràtics dels ciutadans.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans s’ha pronunciat repetidament en el sentit que la qualitat democràtica de l’administració de justícia depèn, no solament de la independència i la imparcialitat objectiva dels tribunals sinó també de la confiança que inspira en els ciutadans la seva aparença externa d’independència i d’imparcialitat. L’existència de tribunals especials, nascuts de la desconfiança del poder polític en els tribunals ordinaris, menys controlables a l’hora de donar una resposta repressiva conforme als interessos polítics de cada moment, és sempre indicativa de la pora salut democràtica d’un sistema institucional. El cas específic de l’AN és particularment preocupant per les dimensions i l’autonomia que ha pres el seu paper dintre de l’administració de justícia i la seva contribució decisiva a la judicialització de la política, correlativa a la seva pròpia politització. En aquest cas, el poder judicial tendeix a abandonar la funció que té reconeguda en una societat democràtica, és a dir, la posició d’àrbitre, de tercer imparcial, que enuncia el dret en les situacions de conflicte, i a convertir-se en agent i part del debat, mitjançant la seva capacitat d’intervenció directe i la creació d’una nova legalitat basada en retorçades interpretacions de la norma penal. Des d’una posició de respecte dels Drets Humans considerem inacceptable la subsistència d’aquest i qualsevol altre tribunal especial.

Barcelona, juliol 2008

August Gil Matamala, advocat i membre de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans. . .