Comentaris a la sentència de data 29-5-2009 dictada per la Secció Setena de l’Audiència Provincial de Barcelona que absol als Mossos d’Esquadra dels delictes contra la integritat moral, tortura i falsedat documental i se’ls condemna per una falta de lesions.

En un primer moment l’ACDDH va dubtar sobre la conveniència d’exercitar l’acció popular, al tenir coneixement pels mitjans de comunicació de l’existència de les imatges enregistrades dins la sala d’escorcolls de detinguts de la Comissaria dels Mossos de la Travessera de les Corts de Barcelona, després que la Conselleria d’Interior decidís la instal·lació de càmeres ocultes arrel d’haver detectat un increment en el número de denúncies contra agents d’aquella comissaria.

A diferència d’altres ocasions, en que l’ACDDH ha decidit comparèixer en actuacions judicials com a part acusadora davant la probable inhibició del Ministeri Fiscal i l’habitual manca d’elements probatoris contundents, en aquesta es va optar finalment per exercitar l’acusació, tot i l’existència dels enregistraments, davant la brutalitat de l’actuació policial que reflectien les imatges i per donar suport a la víctima.

No és la nostra intenció en aquest espai fer una anàlisi jurídica de la sentència, més aviat apuntem unes reflexions. Considerem interessant conèixer-la completa, i informem que s’ha decidit recórrer en cassació al Tribunal Suprem.

El primer aspecte de la sentència que mereix ser destacat és que el tribunal manifesta veure en el vídeo dels fets quelcom distint del que ha vist tota la ciutadania a través del mitjans de comunicació. El que segons les imatges és una brutal pallissa (i la sentència reconeix que això és el que veu “cualquier hombre medio”), pel tribunal és una reducció del detingut dins els límits d’allò permès, si bé reconeix que “en cortos momentos le propinan golpes con los pies”, i de les patades en diu “golpes con los pies. Hem de tenir en consideració que els fets succeeixen dins d’un quartet a l’interior d’una dependència policial, amb la intervenció de cinc agents i, per tant, sense ni el més mínim risc d’escapoliment. Sorprèn que el tribunal no tingui la sensibilitat per veure el que tothom ha vist i que per justificar la seva peculiar visió s’esforci en utilitzar termes que desvirtuen la realitat dels fets. Quan la justícia no veu el que veu tothom, difícilment pot pretendre ser compresa pel ciutadà.

Un altre aspecte rellevant de la sentència és la consideració que el fet per part de la policia d’elaborar un atestat atribuint al detingut una agressió als agents, dins el quartet en el que es va portar a terme la filmació, que no és certa, no constitueixi un delicte de falsedat documental. Segons es desprèn de la mateixa resolució, el detingut, al gesticular, va tocar (no agredir) a un agent, i en el propi vídeo es confirma l’inexistència de l’agressió. Pel tribunal no hi ha falsedat documental “pues la experiencia del Tribunal constata que, ciertamente muchos atestados policiales, exageran o sobrevaloran a nivel delictivo comportamientos de imputación que posteriormente en la celebración del juicio oral quedan relegados a simples faltas”. Sembla ignorar el tribunal que atribuir a una persona conductes que no ha realitzat, no és exagerar sinó mentir, i que aquestes exageracions que al tribunal li semblen de menor importància impliquen normalment detencions injustificades, i inclús, en ocasions, l’adopció de la mesura de presó preventiva. En el cas que ens ocupa precisament l’atribució d’un delicte d’atemptat va servir per justificar la detenció.

Print PDF