La fi de la "doctrina Parot"

La fi de la “doctrina Parot”

La Sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 21 d’octubre de 2013 contra Espanya

Aquest article del company de l’ACDDH, August Gil, és l’original en llengua catalana d’un article publicat en llengua anglesa a la revista “Catalan International View”.

En els últims anys el sistema judicial espanyol ha estat repetidament posat en qüestió per les més altes instàncies de la justícia europea. Un cert nombre de sentències condemnatòries han posat en evidència importants mancances en l’administració de justícia a l’Estat espanyol pel que fa al respecte dels drets fonamentals dels ciutadans, segons els estàndards exigibles a un membre de la comunitat europea. En l’àmbit penal, i en relació a la lluita antiterrorista, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha pronunciat en els últims tres anys set sentències contra Espanya per violació de la prohibició de la tortura i vàries més per violació dels drets a la llibertat d’expressió o a un judici equitatiu.

Però també, en l’àmbit dels drets socials, el sistema legal espanyol s’ha vist desautoritzat pel mateix TEDH i pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en casos de desnonament per impagament de préstecs hipotecaris o de manca de respecte a la vida familiar. Tanmateix, cap d’aquestes resolucions de la justícia europea ha tingut la repercussió mediàtica i la transcendència social de la dictada el 21 d’octubre del present any 2013 pel TEDH en la causa Inés del Río contra Espanya, i que ha significat la fi de la vigència de l’anomenada “doctrina Parot”, una perversa interpretació per part del Tribunal Suprem espanyol de la norma penal en matèria de compliment de les penes de presó, que ha representat per a desenes de persones la prolongació del seu empresonament durant anys malgrat tenir ja complerta la pena imposada d’acord amb la legalitat aplicable. El present article pretén contribuir al coneixement del procés judicial, complex i farcit d’incidències, que ha culminat amb aquesta sentència, i que dóna elements de reflexió sobre l’estat de salut dels drets i llibertats fonamentals a l’hora actual de l’Estat espanyol.

 Els antecedents: el cas d’Inés del Río

La Sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 21 d’octubre de 2013 ha estat pronunciada en el procés iniciat el 3 d’agost de 2009 per Inés del Río Prada, militant de l’organització armada ETA . Nascuda l’any 1958 a Tafalla (Navarra), Inés el Río va ser detinguda a Saragossa el 9 de juliol de 1987, acusada d’haver participat en nombroses activitats terroristes – entre les quals 24 assassinats – mentre va estar integrada en l’anomenat “comando Madrid” en el període 1982-1987. Jutjada pel tribunal de l’Audiencia Nacional – jurisdicció especial amb seu a Madrid competent en casos de terrorisme –, va resultar condemnada en vuit procediments judicials distints a un total de 3828 anys de presó, en aplicació del Codi Penal de 1973 vigent en el moment dels fets.

 Atesa la connexió jurídica i cronològica de les infraccions, l’Audiencia Nacional, per una decisió del 30 de novembre de 2000, acordà l’acumulació de totes les penes pronunciades en una sola, d’una durada màxima de trenta anys – que compliria fins al juny de 2017 -, tal com preveien l’article 7.2 del Codi Penal (1) i l’article 988 de la Llei de Procediment Penal (2), d’aplicació en aquest cas. Tenint en compte, però, el benefici de 3 282 dies de remissió de pena, concedits a Inés del Río pels treballs efectuats a la presó des de la seva detenció, el centre penitenciari de Múrcia on es trobava complint la condemna proposà a l’Audiencia Nacional la seva excarceració a la data del 2 de juliol de 2008. Les esmentades remissions de pena havien estat acordades pels Jutges de Vigilància Penitenciaria en successives resolucions confirmades per les Audiències Provincials competents, i d’acord amb la normativa aplicable en virtut del Codi Penal de 1973, que establia en el seu article 100 la remissió d’un dia de pena per cada dos dies de treball efectuat a la presó (3), és a dir, que cada dos dies de treball es computaven com a tres als efectes de calcular el compliment definitiu sobre la pena màxima acumulada de trenta anys, així com per accedir a la llibertat condicional en complir les tres quartes parts de la mateixa pena.

Aquest benefici fou suprimit pel nou Codi Penal de 1995, en vigor des del 24 de maig de 1996, que d’altra banda elevava a quaranta anys la durada màxima de l’empresonament. Tanmateix, les disposicions transitòries primera i segona d’aquest text preveien expressament que els condemnats per fets sota la vigència de l’antic Codi Penal de 1973 podrien continuar gaudint d’aquells beneficis, encara que la sentència condemnatòria fos posterior a l’entrada en vigor del nou Codi. No obstant això, la proposta del centre penitenciari fou rebutjada per l’Audiencia Nacional en resolució del 19 de maig de 2008, que ordenava a les autoritats penitenciàries la fixació d’una nova data per a l’excarceració, d’acord amb la jurisprudència (anomenada “doctrina Parot”) resultant de la Sentència 197/2006, del 28 de febrer, del Tribunal Suprem.

Segons aquesta nova jurisprudència, que exposarem més endavant amb deteniment, els beneficis penitenciaris i les remissions de pena haurien d’ imputar-se, no sobre la durada màxima de trenta anys de presó, sinó successivament sobre cada una de les penes inicialment pronunciades. En aquest cas, això significava en la pràctica el compliment efectiu d’una condemna de trenta anys, és a dir, una prolongació de nou anys d’empresonament sobre la durada prevista. Una nova resolució de l’Audiencia Nacional del 23 de juny de 2008 fixà l’alliberament definitiu d’Inés del Río a la data del 27 de juny de 2017. Els recursos interposats contra aquesta decisió van ser rebutjats, i, en última instància, la condemnada interposà demanda d’emparament davant del Tribunal Constitucional espanyol, invocant la prohibició de la discriminació, el dret a la llibertat i a la protecció judicial efectiva, i el principi de legalitat. Tanmateix, l’Alt Tribunal va refusar entrar en el fons de la qüestió, i va declarar inadmissible el recurs per manca de contingut constitucional mitjançant una resolució d’un sol paràgraf de data 17 de febrer de 2009.

 Esgotades totes les vies judicials en dret intern, Inés del Río interposà demanda contra l’Estat espanyol davant del TEDH, en virtut del Conveni Europeu dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals. En la demanda al·legava que la decisió de prolongar la durada del seu empresonament en gairebé nou anys constituïa una infracció dels articles 5.1 i 7 del Conveni, ja que vulnerava el principi de legalitat i aplicava amb caràcter retroactiu un canvi de jurisprudència operat pel Tribunal Suprem en perjudici del condemnat. En realitat, amb la demanda d’Inés del Río arribava al TEDH no tant un cas individual com una qüestió d’abast general, que afectava a un nombre considerable de condemnats als quals s’estava aplicant la mateixa “doctrina Parot”. En definitiva, es sotmetia a la consideració del Tribunal Europeu la valoració en termes de respecte dels drets humans fonamentals d’un instrument crucial de la lluita antiterrorista promoguda per l’Estat espanyol, i que convé situar en el context polític i social en que va apareixer.

 El cas Henri Parot, el cas Iñaki de Juana, i la campanya pel compliment íntegre de les penes

Henri Parot “Unai” és un ciutadà francès, nascut a Algèria el 1958, fill de pares basco francesos. Membre d’ETA des del 1978, s’integrà en el “comando Argala”, al qual s’atribueixen 22 atemptats, amb el resultat de 38 persones mortes i més de 200 ferits. Detingut a Sevilla l’abril de 1990, fou condemnat en 26 procediments judicials a un total de 4799 anys de presó. Constitueix, sens dubte, el cas més extrem d’acumulació de condemnes que coneix la historia judicial espanyola.

Tanmateix, quan a principis del 2005 Parot sol·licità se li computessin les remissions de pena que tenia reconegudes per les seves activitats laborals a la presó, a efectes de calcular la liquidació de la seva condemna, l’autoritat penitenciària es veié obligada a fixar la data de la seva excarceració dintre de l’any 2009, quan hauria complert escassament vint d’anys d’empresonament efectiu. Com en el cas d’Inés del Río, l’aplicació de la legalitat vigent emanada del Codi Penal de 1973 donava com a resultat una disparitat extraordinària entre la condemna imposada i l’efectivament complerta. Aquesta desproporció certament espectacular venia essent des de feia temps motiu d’inquietud en determinats sectors del sistema judicial, especialment a l’Audiencia Nacional, instrument central en la repressió del terrorisme etarra. Sobretot perque no es tractava de situacions excepcionals, sinó que afectava a un col·lectiu considerable de quasi un centenar de condemnats per una pluralitat de delictes greus comesos durant els anys vuitanta – época de máxima activitat armada de la banda – i que en aquell any 2005 i successius havien d’accedir a la llibertat amb menys de vint anys de compliment. No semblava lògic – s’argumentava – que l’autor de desenes de gravíssims delictes fos castigat amb la mateixa pena efectiva que el condemnat per un sol assassinat.

 El debat jurídic sobre el compliment de les penes aplicades als terroristes es va traslladar al terreny polític i mediàtic, fins a convertir-se en el centre d’una polèmica extremadament violenta, en especial a rel de la notícia de la imminent sortida en llibertat del militant d’ETA Iñaki de Juana Chaos, detingut l’any 1987 i condemnat per 25 assassinats a la pena total de 3129 anys de presó, dels quals n’havia complert 18. El Partit Popular, en l’oposició des de les eleccions de l’any anterior, no deixà pasar l’ocasió d’erigir-se en defensor d’una política d’enduriment en la repressió del terrorisme, aprofitant i a la vegada estimulant la frustració de determinats sectors socials davant una suposada actitud de feblesa del govern socialista envers d’ETA.

No podem oblidar que des de finals de 2004 s’havia iniciat un procés de diàleg i negociació entre el govern espanyol i ETA, que va culminar en l’anunci d’una treva permanent per part de la banda armada el 22 de març de 2006, però que els partits de la dreta i un sector important de la judicatura estaven decidits a boicotejar. En aquest context, el Partit Popular va posar en marxa una intensa campanya exigint el compliment integral de les penes per als terroristes, que hauria significat per a molts dels condemnats la cadena perpetua, inexistent en el sistema penal espanyol. Algunes veus autoritzades no descartaven la possibilitat de restaurar la pena de mort, encara que per això fos necessari reformar la Constitució. La campanya política, destinada a pressionar el govern Zapatero i el propi sistema judicial, va comptar amb el suport entusiasta de poderosos mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals, afins ideològicament al Partit Popular, així com de les influents associacions de víctimes del terrorisme, el legítim sofriment de les quals va ser instrumentalitzat políticament.

La campanya d’acarnissament contra els condemnats per delictes de terrorisme eludia qualsevol referència al principi de legalitat i al respecte dels drets fonamentals de les persones, i apel·lava a criteris emocionals propis d’un Dret penal pensat no per a ciutadans sinó per a enemics, reduits a la condició de “no persones”. De fet, la campanya política i mediàtica va aconseguir crear un estat d’opinió en la societat espanyola ampliament contrari a l’excarceració dels etarres amb llargues condemnes.

 El govern Zapatero no va ser insensible a aquestes pressions. Referint-se al cas Iñaki de Juana, el ministre socialista de Justícia López Aguilar va inventar el concepte d’ “enginyeria jurídica” en unes declaracions en que instaba implícitament els òrgans judicials a trobar com fos la manera de frenar l’alliberament d’uns “criminals odiosos” que “només” havien purgat 15 o 20 anys a la presó, “construint” si fos necessari noves imputacions penals. La maquinària judicial es va posar a treballar d’immediat en aquest sentit. La Fiscalia va exhumar dos articles sobre la situació penitenciària escrits per De Juana des de la presó i que mesos enrere havia publicat el diari basc Gara sense provocar cap mena de reacció. Amb aquesta base es va muntar a correcuita un nou procés contra De Juana per un delicte d’amenaces terroristes, amb l’evident finalitat d’impedir el seu alliberament.

L’Audiencia Nacional va completar el despropòsit amb una condemna de dotze anys totalment desproporcionada, que més endavant el Tribunal Suprem hagué de rebaixar a tres anys. La prolongada vaga de fam de protesta mantinguda per Iñaki de Juana, amb repercusió internacional, contribuí a posar en evidència la perversió d’un sistema punitiu sotmés a criteris d’oportunitat política. Finalment, l’agost de 2008 de Juana obtingué la llibertat una vegada complerta la nova condemna.

 La Sentència 197/2006 del Tribunal Suprem: la “Doctrina Parot” i la seva aplicació

L’experiència del cas Iñaki de Juana evidenciava els riscos d’una “enginyeria jurídica” excessivament forçada, i per aquest motiu l’Audiencia Nacional intentà trobar una sortida menys aparatosa al problema que plantejava l’obligació legal d’excarcerar Henri Parot, en plena tempesta mediàtica contra l’alliberament d’etarres. La solució per la qual va optar la Secció 1a de l’Audiencia, en resolució del 26 d’abril de 2005, va ser acordar l’acumulació de les penes imposades a Parot separadament en dos períodes, el primer pels fets delictius comesos els anys 1978 a 1982, i el segon pels fets comesos els anys 1984 al 1989, fixant el màxim de compliment de trenta anys respecte de cada període, o sigui 60 anys de compliment total. La resolució argumentava que l’existència d’un interval de més de dos anys entre els dos períodes sense la imputació de cap delicte trencava la connexió cronològica que obligava a l’acumulació en una sola de la totalitat de les penes.

Aquesta decisió era totalment contradictòria amb la reiterada i consolidada jurisprudència del Tribunal Suprem pel que feia als criteris de l’acumulació de penes. Per aquest motiu el recurs de cassació interposat per la defensa de Parot, amb el suport del Ministeri Fiscal, va ser estimat, en aquest punt, pel Tribunal Suprem en la Sentència 197/2006 del 28 de febrer, que ordenà l’acumulació de totes les penes en un sol període, i fixà el límit del compliment en trenta anys.

 Paradoxalment, la Sentència 197/2006 que, en principi, donava la raó a Parot pel que fa al contingut concret del seu recurs, es va convertir en un inesperat boomerang contra el propi recurrent i les seves expectatives d’immediata excarceració. De forma sorprenent, la Sentència abordà a continuació el tema de l’aplicació dels beneficis penitenciaris i de les remissions de pena en el cas de compliment successiu de vàries condemnes de presó, qüestió que cap de les parts processals havia inclòs en llurs pretensions i que per tant no era objecte de debat en aquell recurs de cassació. No obstant això, el Tribunal Suprem aprofità l’ocasió per establir una nova doctrina, que seria batejada immediatament com “doctrina Parot”, i que modificava substancialment els criteris que de manera unànime i continuada venien seguint en aquesta matèria els tribunals de justícia inclòs el mateix Suprem.

El canvi operat per la nova doctrina consistia en que els beneficis i remissions de pena pel treball, en comptes d’imputar-se sobre una sola pena màxima acumulada de trenta anys, passaven a aplicar-se successivament a cada una de les penes imposades inicialment per ordre de gravetat, de manera que una vegada extingida la primera es començava a complir la següent i així successivament fins al límit màxim de trenta anys d’empresonament efectiu. La decisió del Suprem es fonamentava en una novadora interpretació dels articles 70.2 i 100 del Codi Penal de 1973, segons la qual el límit de trenta anys en el cas d’acumulació de condemnes no constituia una nova pena autònoma i distinta de les penes inicialment pronunciades, sinó que es referia únicament a la durada màxima del compliment successiu de les condemnes, malgrat que en reiterades sentències anteriors el mateix Tribunal havia afirmat exactament el contrari ( 4 ). Finalment, descartava que la nova interpretació vulnerés el dret a la igualtat en aplicar les remissions de pena d’una forma distinta a l’anterior criteri, ja que es tractava d’un canvi jurisprudencial suficientment motivat, o que infringís el principi de prohibició de la retroactivitat de la norma penal perque considerava que aquesta prohibició no era aplicable a la jurisprudència.

 Tres dels quinze jutges de la Sala Penal del Tribunal Suprem mostraren, però, la seva discrepància a la Sentència 197/2006, a la qual oposaren un vot particular conjunt. Els magistrats José Antonio Martín Pallín, Perfecto Andrés i Joaquín Jiménez consideraren que la innovadora interpretació de l’article 70.2 suposava en realitat una dràstica alteració del seu contingut, aplicada de forma retroactiva en perjudici del condemnat. Segons els magistrats discrepants la sentència contradeia una doctrina jurisprudencial consolidada del propi Tribunal sense suficient base legal. Concloïen afirmant que raons de política criminal o d’oportunitat política no podien justificar en cap cas la ruptura del principi de legalitat, que afectava al dret fonamental a la llibertat, inclús tractant-se d’un terrorista sanguinari no penedit.

 La Sentència sobre el cas Parot va ser rebuda amb disparitat d’opinions. Per una banda, els sectors polítics i judicials que venien exigint el compliment integral de les penes per als terroristes, van aplaudir amb entusiasme la nova doctrina, que significava per a molts presos etarres, condemnats per una pluralitat de delictes greus, la supressió en la pràctica de les remissions de pena ja aprovades i, en conseqüència, la prolongació del seu empresonament fins al límit de trenta anys. El ministre López Aguilar, en comparecència davant la premsa manifestava: “ El Poder Judicial está estableciendo un criterio que emite un mensaje de tranquilidad a la hora de extremar el rigor de la ley penal y penitenciaria para que etarras condenados por delitos que hemos calificado muchas veces de monstruosos, con enormes responsabilidades penales, no puedan ser excarcelados sin haber cumplido íntegramente sus penas” , mentre que el jutge Baltasar Garzón, llavors referent màxim de la lluita antiterrorista, justificava així la sentència: “Se trata de compatibilizar la interpretación actual de la norma con la realidad social que estamos viviendo”. Poques vegades s’haurà expressat de forma tan desacomplexada la instrumentalització de la justícia per apaivagar una situació d’alarma social magnificada per interessos polítics. En el sentit contrari, la “doctrina Parot” va ser severament criticada pels sectors més garantistes de la judicatura i de moltes associacions de juristes, així com per alguns professors universitaris, en tant que vulnerava els principis de legalitat i de no retroactivitat de la norma penal i obeia a criteris d’oportunitat. Era la primera vegada en molts anys que una mesura de política antiterrorista provocava una reacció pública de rebuig en l’àmbit jurídic i acadèmic, en defensa dels drets i garanties de les persones, que contrastava amb el silenci i acceptació tàcita generalitzada amb que havien estat acollides anteriors mesures i actuacions repressives igualment susceptibles d’afectar drets humans fonamentals.

 L’aplicació amb caracter general per part dels tribunals de la “doctrina Parot” a partir de la Sentència 197/2006 va representar per a gairebé un centenar de persones condemnades sota el Codi Penal de 1973 – majoritariament militants d’ETA, però també alguns membres d’altres organitzaciones terroristes, així com un grapat de presos comuns – la prolongació de l’empresonament entre 7 i 10 anys segons els casos. Un bon nombre dels afectats per l’aplicació de la “doctrina Parot” arribaren per la via del recurs d’emparament a plantejar demandes davant del Tribunal Constitucional, la funció del qual és garantir el respecte per part dels poders públics dels drets fonamentals de les persones garantits per la Constitució.

En data 29 de març de 2012 el Tribunal Constitucional va dictar una série de sentències, que en vint-i-cinc casos van ser desestimatòries i només en tres favorables al recurrent. En aquests últims es donava la circumstància que existia ja una resolució judicial ferma i definitiva que aplicava al condemnat el criteri de remissió de penes anterior a la “doctrina Parot” i, en conseqüència, una posterior resolució judicial aplicant el nou criteri jurisprudencial vulnerava el dret a la intangibilitat de les decisions judicials definitives. En canvi, en tots els altres casos en que no es donava l’anterior circumstància, l’Alt Tribunal va entrar a decidir sobre el fons de la qüestió. Amb els vots discrepants dels magistrats senyors Pérez Tremps, Gay Montalvo i la senyora Asua Batarrita, les sentències dictades consideraren que la “doctrina Parot” era perfectament compatible amb el principi de legalitat, ja que la mateixa no representava en cap cas l’aplicació d’una pena més greu que les previstes en la llei, atés que afectava únicament a una mesura relativa a l’execució de les penes, tot respectant la durada màxima de l’empresonament fixada.

La denúncia de vulneració del principi de no retroactivitat fou igualment desestimada, amb l’argument que aquest principi, que prohibeix l’aplicació d’una norma penal a fets anteriors a la seva entrada en vigor en perjudici del condemnat, havia estat respectat per les decisions judicials recorregudes, que havien aplicat correctament les disposicions en vigor en el moment de la comissió dels fets delictius, és a dir, els articles 70.2 i 100 del Codi Penal de 1973, si bé donant a les normes esmentades una nova interpretació ajustada al criteri establert per la Sentència 197/2006 del Tribunal Suprem. Els recursos d’emparament arribats posteriorment, entre ells el d’Inés del Río, ni tan solament foren admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional.

 La “Doctrina Parot” davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans

 Hem intenat explicar amb la màxima concisió possible la tortuosa història de la “doctrina Parot”i les seves vicissituds judicials, des de la seva polèmica gestació fins a la ratificació final per part del més alt tribunal espanyol. Estem ara en condicions de reprendre el fil del cas Inés del Río en el punt que l’havíem deixat, és a dir, en el moment que el tema que ens ocupa és sotmés, com última instància, a la consideració del TEDH, l’instrument judicial instituit pel Conveni Europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, signat a Roma el 4 de novembre de 1950, i que té atribuida la funció de controlar l’aplicació dels drets garantits per l’esmentat tractat internacional, mitjançant decisions que tenen caracter obligatori per a tots els estats signants, entre ells Espanya.

 La demanda presentada el 3 d’agost de 2009 contra Espanya per Inés del Río Prada, invocant els articles 5.1 (5) i 7 (6) del Conveni, fou declarada admissible per la Cambra de la secció 3a del TEDH, composada per set magistrats i presidida pel jutge andorrà Josep Casadevall. El 10 de juliol de 2012 la Cambra, per unanimitat, dictà sentència per la qual es declarava l’existència de les vulneracions del Conveni al·legades per la demandant. El govern espanyol reaccionà molt negativament a aquesta resolució, que deixava en evidència a nivell internacional les instàncies judicials espanyoles i desqualificava en un punt clau la política antiterrorista seguida per les institucions de l’Estat. Així doncs, emparant-se en el reglament del Tribunal, el govern espanyol sol·licità la remissió de la causa en recurs davant la Grande Chambre o Plenari del Tribunal. El 20 de març de 2013 se celebrà la vista del judici, en audiència pública, a la seu del Tribunal a Strasbourg. El Tribunal, presidit pel luxemburguès Dean Spielmann, estava format per disset jutges, cada un de diferent nacionalitat, que escoltaren les al·legacions respectives de l’agent de l’Estat espanyol i dels advocats de la demandant.

 El TEDH dictà sentència definitiva el 21 d’octubre de 2013. En ella es declarava per quinze vots contra dos que havia existit vulneració de l’article 7 del Conveni Europeu (nulla poena sine lege) ; per unanimitat, que des del 3 de juliol de 2008 la privació de llibertat de la demandant vulnerava l’article 5.1 (dret a la llibertat); i per setze vots contra un que corresponia a l’Estat demandat garantir l’alliberament de la demandant en el termini més breu possible. Cal assenyalar que en tots els casos el jutge espanyol Luis López Guerra va votar amb la majoria del tribunal.

Pel que fa a la violació de l’article 7 del Conveni, el Tribunal argumentava que l’article 70.2 del Codi Penal aplicable establia la distinció entre la pena corresponent al límit maxim de trenta anys d’empresonament, i les penes pronunciades en les distintes sentències condemnatòries. D’altra banda, l’article 100 del Codi Penal de 1973 disposava que els condemnats podien redimir la seva pena amb el treball efectuat a la presó, sense precisar però les regles d’imputació de la remissió en el cas d’acumulació de penes. Malgrat l’ambigüitat d’aquestes disposicions, abans de la instauració de la “doctrina Parot, les autoritats penitenciàries i judicials espanyoles havien seguit la pràctica constant d’aplicar les remissions de pena sobre el límit màxim de trenta anys i no separadament sobre cada una de les penes pronunciades en les distintes sentències, criteri que el propi Tribunal Suprem havia seguit en diverses sentències, en especial la del 8 de març de 1994. Aquesta pràctica havia beneficiat a nombroses persones que, com la Sra, Del Río, havien estat condemnades en virtut del Codi Penal de 1973, i per tant la demandant podia esperar ser tractada de la mateixa manera.

En el moment que l’Audiencia Nacional acordà l’acumulació de penes l’any 2000, el dret espanyol i la pràctica judicial eren suficientment precisos per permetre a la Sra. Del Río conèixer la durada del seu empresonament, que resultava d’aplicar les remissions pel treball a una pena acumulada de trenta anys. El Tribunal estableix que l’aplicació de la “doctrina Parot” no s’ha limitat a modificar les modalitats d’execució de la pena imposada sinó que n’ha alterat l’abast, en privar d’efecte útil les remissions de pena a que tenia dret. La nova interpretació de la llei ha afectat doncs al contingut de la pena, i per aquest motiu li és d’aplicació la prohibició de retroactivitat de la norma penal. En conseqüència, el Tribunal conclou que s’ha vulnerat l’article 7 del Conveni Europeu. D’altra banda, l’aplicació de la “doctrina Parot” va significar per a la Sra. Del Río la prolongació del seu empresonament en quasi nou anys per sobre de la data prevista per a la seva excarceració d’acord amb el sistema jurídic vigent en el moment de la condemna, i per això el Tribunal conclou que des del 3 de juliol de 2008 la privació de llibertat de la demandant no és regular i vulnera l’article 5.1 del Conveni.

Finalment, la Sentència, després de recordar que en virtut de l’article 46 del Conveni els Estats contractants es comprometen a acatar les sentències definitives del Tribunal en els litigis en que hagin estat part, disposa que, ateses les circumstàncies del cas i la necessitat urgent de posar fi a les vulneracions constatades, correspon a les autoritats espanyoles posar en llibertat a la Sra. Del Río Prada en el termini més breu possible. A més, el Tribunal – per deu vots contra set – condemna Espanya a abonar a la demandant 30.000 € per dany moral, i 1500 € per les despeses processals.

 La polèmica execució de la Sentència del TEDH

 La reacció del Govern espanyol davant la sentència definitiva del Tribunal de Strasbourg va ser immediata i d’una inusitada violència. El ministre de Justícia José María Gallardón es precipità a titllar-la d’injusta i equivocada, i sortí en defensa de la legalitat de la “doctrina Parot”. El mateix President Rajoy, en comparecència parlamentària, proclamà amb indignació la seva rotunda oposició a la sentència, que qualificà d’agressió injustificada al prestigi del sistema judicial espanyol i d’insult a les víctimes del terrorisme. Importants mitjans de comunicació impulsaren una campanya de desqualificació del TEDH pel que consideraven una ingerència inacceptable en la sobirania nacional, i exigiren del Govern que impedís el compliment de la sentència.

Aviat però les crítiques se centraren en els jutges de la sala penal de l’Audiencia Nacional que, malgrat les pressions polítiques i mediàtiques, prengueren l’acord d’executar amb tota celeritat la resolució del Tribunal Europeu i ordenaren al dia següent de rebre’n la notificació la immediata excarceració de l’etarra Inés del Río. En el mateix acord, no sense discrepàncies, els jutges expressaren el criteri majoritari que la resolució de Strasbourg era també directament aplicable a tots els casos similars en que, en virtud de la “doctrina Parot”, s’hagués prolongat indegudamente la durada de l’empresonament. En protesta contra aquestes decisions, les associacions més radicals de víctimes del terrorisme convocaren una manifestació a Madrid, en el curs de la qual les crítiques als jutges derivaren cap a agres retrets contra el govern del Partit Popular, acusat de traïció per no haver pres mesures que impedissin les excarceracions. Mentre el govern es debatia entre la necessitat de calmar la frustració de les víctimes, esperonades demagògicament pels sectors polítics més reaccionaris, i la impossibilitat d’eludir el compliment de les seves obligacions internacionals, el Tribunal Suprem s’esforçava a trobar algun mecanisme legal raonablement convincent per tal d’esquivar o almenys frenar les conseqüències de la derogació amb caracter general de la “doctrina Parot”. Sortosament per a la independència del poder judicial i per al respecte dels drets humans, el sector més garantista dels jutges de la sala penal de l’Audiencia Nacional imposà el criteri, en una ajustada votació de nou vots a vuit celebrada el dia 8 de novembre, d’assumir la responsabilitat d’ordenar l’excarceració dels presos beneficiats per la revocació de la doctrina, sense esperar a les decisions del Tribunal Suprem. En dies successius s’inicià el degoteig de les sortides en llibertat de desenes de presos il·legalment privats de llibertat, amb anys de retard després d’haver complert la condema imposada.

Davant dels fets consumats, el Tribunal Suprem oficialitzà formalment la fi de la “doctrina Parot” amb l’acord de la Sala Penal de data 12 de novembre, pel qual es disposava que en els casos de sentències condemnatòries en execució, sota la vigència del Codi Penal de 1973, les remissions de pena procedents es farien efectives sobre el límit màxim de compliment de trenta anys, en la forma que es venia fent amb anterioritat a la Sentència 197/2006, del 28 de febrer. Segons estimacions oficials, una seixentana de presos obtindran la llibertat immediata en compliment de la sentència del Tribunal Europeu. Curiosament, però, el propi Henri Parot no es veurà beneficiat per la revocació de la doctrina que porta el seu nom. Per si cas, l’Audiencia Nacional li va imposar el febrer de 2007 una nova condemna d’onze anys de presó pel delicte de pertinença a organització terrorista, acusat d’haver assenyalat des de la presó possibles objectius a la banda. Si no hi ha novetats en el procés de pacificació del Pais Basc, actualment bloquejat, no sortirà de la presó fins el 2020.

 August Gil Matamala, advocat. Barcelona, novembre de 2013

Notes a peu de pàgina

(1) Article 70.2 del Codi Penal de 1973: “El máximum de cumplimiento de la condena del culpable no podrá exceder del triplo del tiempo que se le impusiere por la más grave de las penas en que haya incurrido, dejando extinguir las que procedan desde que las ya impuestas cubrieren el máximo de tiempo predicho, que no podrá exceder de treinta años”

(2) Article 988 de la Llei de Procdiment Penal: “Cuando el culpable de varias infracciones penales haya sido condenado en distintos procesos por hechos que pudieron ser objeto de uno solo, el Juez o Tribunal que haya dictado la última sentencia, de oficio, a instancia del Ministerio Fiscal o del condenado, procederá a fijar el límite de cumplimiento de las penas impuestas conforme al artículo 70.2 del Código Penal”

(3) Article 100 del Codi Penal de 1973: “Podrán redimir su pena por el trabajo, desde que sea firme la sentencia respectiva, los reclusos condenados a penas de prisión. Al recluso trabajador se abonará, para el cumplimiento de la pena impuesta, un día por cada dos de trabajo, y el tiempo así redimido se le contará también para la concesión de la libertad condicional”

(4) Sentències del Tribunal Suprem de 8-3-1994, 15-9-2005 i 14-10-2005, entre d’altres.

(5) Article 5.1 del Conveni Europeu: “Tota persona té dret a la llibertat i a la seguretat.Ningú no pot ser privat de la lliertat, excepte en els casos següents i segons les vies legals. a) Si és detingut conforme a la llei després de condemna per un tribunal competent.

(6) Article 7 del Conveni Europeu: “Ningú no pot ser condemnat per una acció o una omissió que, en el moment de ser comesa, no constituia una infracció segons els drets nacional o internacional. De la mateixa manera no es pot infligir cap pena més greu que la que era aplicable al moment de cometre la infracció.