Dret de Catalunya a la seva independència

Per Enrique García Arrufat

Els estats que, com Espanya, es van adherir a la “Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats” (Espanya s’hi va adherir el 1972), saben que qualsevol tractat obliga les parts a complir-lo de bona fe, (pacta sunt servanda) (Art. 26) i que cap Estat podrà invocar les disposicions de Dret Intern (com la “Constitució”) com a justificació d’incompliment d’un tractat (Art. 27).

Espanya està vinculada per la “Carta de les Nacions” (Espanya és membre de les Nacions Unides) a respectar la lliure determinació dels pobles (Art. 2) i pel “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” (ratificat per Espanya l’any 1977) a respectar el dret de lliure determinació de tots els pobles (Art.1.1) (els catalans constitueixen un poble); a promoure l’exercici del dret a la lliure determinació (art. 1.3); a garantir a tots els individus dins del seu territori i subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el Pacte (Art.2.1), així com a prendre les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives necessàries per a l’efectivitat dels drets reconeguts en el “Pacte” ( Art. 2.2).

Recordem, a més a més, que en virtut de l’art. 1.5 del Codi Civil Espanyol: “les normes jurídiques que contenen els tractats internacionals no seran d’aplicació directa a Espanya, mentre no hagin passat a formar part de l’ordenament jurídic intern mitjançant la seva publicació íntegra al BOE” (el “Pacte” es va publicar al BOE núm. 103, del 30.4.77.)

Per si això encara fos poc, i en el mateix sentit, s’expressa l’Art. 96.1. de la “Constitució Espanyola” quan diu: “Els tractats internacionals vàlidament closos, després de ser publicats vàlidament a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”.

No és possible la interpretació que per “poble” es pugui entendre el poble d’un Estat en el seu conjunt, ja que, si aquesta en fos la interpretació, resultaria que els qui podrien decidir sobre la seva lliure determinació serien els components d’un Estat, que, evidentment, no s’acolliran al “Pacte” per decidir sobre la seva determinació, perquè ja la tenen perquè són sobirans.

En canvi, el “Pacte” obre les portes a Catalunya i a aquells altres pobles al si d’Espanya que ho desitgin perquè exerceixin el seu dret a la lliure determinació.

Tampoc hi ha lloc per interpretar que en el “Pacte”, quan es fa referència a tots els pobles, només s’hi incloguin els pobles en règim colonial, perquè si volgués dir això, ho diria, mentre que, en comptes d’això, el “Pacte” repeteix insistentment “tots els pobles” (Ubi lex non distinguit nec nos distinguere debemus).

Atès que en el Pacte es reconeix el dret a la lliure determinació al poble que la vulgui, aquest poble és lliure per fer ús de la seva facultat sense requerir l’aprovació dels altres ciutadans de l’Estat. Si s’és lliure per fer alguna cosa, no es requereix l’aprovació dels altres per fer-la.

Un corol·lari del que s’ha exposat és que l’Estat espanyol no pot invocar la Constitució per entorpir el dret a decidir dels catalans sobre la seva independència; sinó al contrari, que està obligat a facilitar la consulta i a respectar-ne els resultats.

És possible que al Govern Espanyol li dolgui que governs anteriors signessin el “Pacte”; però el van signar i s’ha de ser conseqüent. No es pot oblidar la força d’obligar del Pacte i el respecte que ha de merèixer per correspondre a un acord universal.

Hi ha una tendència a reconeixar nous Estats: l’Organitzazió de les Nacions Unides fundada a San Frencisco el 1945 per 51 Estats, l’any 2012 estigui integrada per 193 Estats membres.

= = = =

Entenc que qui hagi llegit l’anterior exposició extractada haurà arribat a la conclusió que,

si el dret a la lliure determinació dels pobles és un dret polític humà, que ha estat declarat amb total solemnitat per un tractat internacional universal, ni més ni menys que en l’Art. 1.1.

si l’Estat ha d’afavorir l’exercici del dret a la lliure determinació, segons es diu en el Tractat, (Art.1.3.)

si la celebració d’un referèndum és la manera de saber si existeix, en el poble, el desig de la seva lliure determinació

semblaria, com a corol·lari, que és el propi estat qui ha de convocar i facilitar el referèndum i respectar-ne el resultat.

Però, malauradament, no podem estar tranquils: una vegada rere l’altra apareixen a la televisió o fan declaracions a la premsa personatges que manifesten que el referèndum no es pot celebrar perquè és “il·legal”. A quina il·legalitat es refereixen? A què, en virtut de l’art. 149.32ª, la Constitució espanyola reserva a l’Estat la convocatòria de referèndums. Però, aquí hi ha una contradicció entre la Constitució, que reserva la convocatòria de referèndums a l’Estat, i el Pacte Internacional, que estableix que els estats han d’afavorir l’exercici de la lliure determinació dels pobles (per a la qual cosa podria ser necessària la convocatòria d’un referèndum que posi de manifest la voluntat del poble respecte a la seva lliure determinació). Per resoldre aquesta discrepància, el Pacte Internacional (Art.2.2.), estableix que cada estat es compromet a adoptar les mesures oportunes per fer efectius tots els drets reconeguts en el Pacte; però l’Estat espanyol no ho fa, i els qui fan declaracions sobre la il·legalitat de convocar un referèndum per part de la Generalitat, pretenen destacar la seva lleialtat a l’Estat i, segurament, n’esperen reconeixements.

El Pacte estableix, en l’art. 6, que el dret a la vida és inherent a la persona humana. Sembla que mundialment es reconegui aquest dret com el més fonamental i, tanmateix, en molts països es fan execucions públiques dels condemnats a mort. En molts països hi ha una “normativa” per poder practicar l’avortament.

L’art. 7 del Pacte estableix que ningú no serà sotmès a tortures. És obvi que, almenys durant els conflictes armats, es practica la tortura.

Podrem aconseguir, potser amb el suport moral de països estrangers, que es respecti, ara, a Espanya, el dret a la lliure autodeterminació de Catalunya? Podrem evitar que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics es converteixi en un paper mullat?

Després de la celebració de la Diada de l’11.9.14, els catalans estem feliços perquè pensem que les nostres aspiracions d’independència, per fi, es faran realitat. Hi ha hagut, en els darrers dos anys, una immensa activitat desenvolupada en forma de conferències, llibres publicats, estudis, cursos d’estiu de Prades, exposicions televisives i estudis de tot tipus que han convençut els catalans que la seva independència es pot aconseguir i, a més, que s’ha de plantejar ara.

Si el Govern Central Espanyol, de forma antidemocràtica i violenta, contrària a l’esperit del Pacte Internacional de drets civils i polítics, aconsegueix avortar el procés independentista, el panorama de Catalunya serà de desolació, desencís, tristesa, frustració i, sobretot, ressentiment.

Si a Espanya li interessa, com està demostrant, mantenir Catalunya al seu si, per la seva reconeguda empenta empresarial, aconseguir mantenir-la en estat de desolació, frustració i ressentiment no seria un triomf per a Espanya, sinó més aviat un problema, ja que hauria convertit Catalunya en una massa de descontentaments.