Recurs contra el Reial Decret que atorga la Gran Creu de la real Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme a D. Melitón Manzanas

Recurs contra el Reial Decret que atorga la Gran Creu de la real Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme a D. Melitón Manzanas

Tipus d’acció: Recurs Contenciós Administratiu

Contra: Reial Decret 55/2001, de 19 de gener, pel que es concedeix la Gran Creu de la real Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme a D. Melitón Manzanas

Òrgan Judicial: Audiència Nacional

Breu relat dels fets: El sr. Melitón Manzanas, nascut a San Sebastián el 1909, fou assassinat quan sortia del seu domicili a Irún el 2 d’agost de 1968: la seva mort va ser la primera planificada d’ETA. El senyor Manzanas era cap de la Brigada Político Social de Guipúscoa, amb fama de policia brutal i entrenat per la GESTAPO,  fou acusat de tortures durant el franquisme.

En el recurs es posen de manifest tant arguments formals com materials per tal de anul·lar i revocar el Reial Decret. Pel que fa als arguments formals, bàsicament es denúncia que la sol·licitud no es va adequar al que exigeix la llei, bàsicament la Llei 30/1992, pel fet que l’interessat no va informar dels fets i raons de la petició, ni tant sols quan l’administració ho va requerir. Inclús es posa de relleu que no es van complir les exigències del Reial Decret 1974/1999 que regula aquest procediment especial el que s’haurien d’haver requerit informes per determinar o no l’atorgament de la Gran Creu. En aquest cas només s’aporta un certificat del Ministeri d’interior que acredita que el Sr. Manzanas va morir en un atemptat atribuït a ETA. Per altra banda, en relació als motius materials, es posa de manifest que en l’expedient no s’exposen els motius pels quals es considera el Sr. Manzanas meritori de l’honor que es reconeix en la norma invocada. De fet en el recurs es denúncia que les actuacions professionals com a Cap de la Brigada Político Social de Guipúzkoa, i en altres càrrecs que va desenvolupar, no compleixen precisament amb el que la legislació preveu per tal d’atorgar la Gran Creu, com la contribució personal a l’exponent de una societat decidida a no contenir que res ningú subverteixi els valors de la convivència, la tolerància i la llibertat. L’Associació considera, doncs, que l’acte impugnat vulnera la dignitat de la persona, reconeguda en l’art. 10.1 de la Constitució espanyola.

 Vicissituds processals de l’admissió a tràmit del recurs contenciós-administratiu: Com a al·legació prèvia, l’Advocat de l’Estat plantejà la incompetència de l’Audiència Nacional per a conèixer del recurs. Tal motiu fou desestimat i va ser llavors quan l’Advocat de l’Estat al·legà la falta de legitimació activa de l’ACDDH, ja que segons ell no ostentava un dret o interès legítim protegible, a més de considerar que es tractava d’un acte graciable no subjecte al Dret Administratiu i no susceptible d’impugnació. L’aspecte referent a la legitimació activa de l’ACDDH fou àmpliament tractat durant el procés degut a la indeterminació del concepte “interès legítim”. La conclusió a la qual arribarà el Tribunal és que actualment ja no és necessari un interès directe en strictu sensu, sinó que només és necessari un avantatge o benefici, moral o material. Per això s’analitzaren els estatuts de l’ACDDH, i es conclogué que tal interès no es produïa, dictant una interlocutòria desestimant les pretensions de l’ACDDH.

Al·legacions de l’ACDDH a la fase judicial: Davant d’això l’ACDDH acordà recórrer la decisió al Tribunal Suprem. El 27 de novembre de 2002, per interlocutòria de la Secció Sisena de la Sala Contenciosa administrativa, es rebutjà la inadmissibilitat del recurs per invocació del caràcter graciable de l’acte al·legada per l’Advocat de l’estat, però s’estimà l’al·legació d’inadmissibilitat per falta de legitimació, doncs de l’estimació del recurs l’associació no n’obtindria cap benefici, ni de caire moral ni material. L’ACDDH interposà recurs de súplica el 10 de gener de 2003, que també fou desestimat per interlocutòria el 14 de març de 2003, en que s’argumentava que malgrat als Estatuts de l’Associació constés la finalitat de vetllar pels drets de les persones, tant individuals com col·lectius, no havia quedat acreditat que entre les seves finalitats estiguessin les que feia referència el Real Decret impugnat.

El 16 d’abril de 2003, com a conseqüència de tal desestimació, l’ACDDH interposà un recurs d’empara al Tribunal Constitucional (el núm. 2278-2003). L’ACDDH feu referència a la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, des de la perspectiva del dret d’accés a la jurisdicció, amb fonament en què la decisió d’inadmissió resultà desproporcionada, formalista i arbitrària, impedint un pronunciament sobre el fons de les pretensions deduïdes. Per providència d’11 de gener de 2005, la Secció Segona del Tribunal Constitucional acordà l’admissió a tràmit de la demanda d’empara. Es personà el Ministeri Fiscal, que es postulà donant la raó a l’ACDDH, i l’Advocat de l’Estat, que al·legà que no podia entendre vulnerat el dret d’associació per haver-se negat la legitimació per a recórrer en via contenciosa administrativa un concret acte administratiu.

El Tribunal Constitucional considerà que conforme el principi pro actione, i tenint en compte que una de les finalitats estatutàries de l’ACDDH és vetllar pel respecte dels drets humans, la conclusió de què l’associació recurrent no tenia interès legítim perquè no quedà acreditat que entre les seves finalitats estiguessin les que feien referència al Real Decret impugnat era una aplicació en excés rigorista de l’exigència legal d’interès legítim. Així, el 19 d’octubre de 2006, el tribunal va emetre la sentència i estimà declarar la nul·litat de tals interlocutòries (TS 27 novembre de 2002 i 14 de març de 2003) i la retroacció d’actuacions judicials al moment processal anterior als mateixos perquè es dictés una nova resolució.

Resum de la vista oral: Així, es practicaren les proves proposades, en aquest punt l’ACDDH va demanar diferents proves entre les quals hi havia l’interrogatori de l’administració demandada i un testimoni-pèrit historiador per tal de valorar si es pot interpretar la llei 32/1999, per la qual es regula el fet d’atorgar distincions a les víctimes del terrorisme, s’inscriu dins de la transició democràtica en el sentit que fomenta la reconciliació dels conflictes que van originar la guerra civil i que van subsistir durant el franquisme. Aquestes dues proves van ser denegades adduint que eren intranscendents.

Sentència: Finalment les parts feren les seves conclusions, en les quals mantingueren les seves postures, i el 22 de gener de 2008 el Tribunal Suprem, en la seva sentència, declarà que desestimaven els motius formals al·legats per l’ACDDH. En analitzar si una interpretació finalista de la llei exclouria al Sr. Manzanas com a mereixedor de tal condecoració, l’Audiència argumentà que la qüestió no era la interpretació de la Llei 32/99 conforme la nova redacció de l’art. 4 donada per la Llei 2/2003, sinó l’aplicabilitat d’aquesta última a una solució ja resolta, que ve prohibida pel principi d’irretroactivitat establert a l’art. 2.3 CC. Així, es desestima el recurs de l’ACDDH.

Tal sentència del Tribunal Suprem tingué un vot particular, formulat per la magistrada Margarita Robles Fernández, la qual manifestà que la intenció del legislador era reafirmar els valor democràtics, essent motiu de commemoració les víctimes d’agressions terroristes quan les mateixes foren exponents de valors propis d’un sistema democràtic. Així, segons tal magistrada calia entendre que la Llei 32/99 només permetia la concessió en els casos en què les víctimes haguessin concorregut en mèrits cívics i valors democràtics que la recuperació de la democràcia al·ludia a l’Exposició de Motius de tal llei. És per això que tal magistrada defensà que al no concórrer els pressupòsits de l’art. 4 de la Llei 32/99, el recurs de l’ACDDH s’havia d’estimar.