La querella també es va presentar contra el subdelegat i diferents comandaments i agents policials
1) Tipus d’acció: Querella
2) Contra qui i per quins delictes: contra la Sra. Julia Garcia Valdecasas, Delegada del Govern de Catalunya; Sr. David Bonet i Roca, subdelegat del Govern a Barcelona; els Comissaris-Cap Àngel Artregui i Silverio Blanco del Cos Nacional de Policia, que dirigien la Brigada d’Informació de Barcelona i “El Grupo Operativo de la Unidad de Intervención Policial” (UIP), respectivament; els agents de paisà comissionats per intervenir en el dispositiu policíac del 24 de juny que participaren en els fets, i els agents de Policia nacional comissionats per formar part del Grups Antiavalots (UIP) que participaren en els fets objecte de la querella.
3) Òrgan judicial on s’interposa acció: Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i després Jutjat d’instrucció 22 de Barcelona.
4) Breu relat del fets denunciats: Els fets que eren motiu de la querella foren els fets ocorreguts el 24 de juny de 2001, quan es convocà una manifestació (la qual fou desautoritzada fora del termini legal) en resposta a la tercera edició europea de la Conferència Anual de Desenvolupament a Barcelona. Tal manifestació es convocava per a protestar públicament i exposar les seves alternatives a les polítiques neoliberals dirigides pel Banc Mundial.
La querella denuncià que participaren policies de paisà en els danys ocasionats contra els establiments comercials (com el Burger King, Dunkin Donuts o el Corte Inglés), durant tal manifestació, ja que davant els incidents provocats, la policia reaccionà passivament, essent el cordó de seguretat de la pròpia organització la que intentà impedir l’actuació dels esvalotadors enfrontant-s’hi fins i tot físicament. Tal querella també al·legà agressions a ciutadans que es manifestaven pacíficament per part de policies de paisà sense identificar-se i policies antiavalots. És més, alguns ciutadans foren agredits per la policia i ni tan sols formaven part de la manifestació, ja que simplement passejaven per la zona o eren clients d’establiments públics. La querella aportà una llista de persones lesionades.
També es denunciava la pràctica de detencions il·legals; així, es citava una llista de persones que foren detingudes per policies de paisà i uniformats que, per les seves característiques, es pot entendre que poden ser injustificades i per tant que podien rebre la consideració de detencions il·legals. Igualment, s’explicà la dispersió de la manifestació a Plaça Catalunya i de la reunió a Plaça Universitat, a conseqüència de l’actuació dels antiavalots de la policia, i amb intervenció de la policia actuant de paisà; a tals llocs, on s’acabaven les manifestacions, la gent estava esperant per a acabar amb un acte festiu; no estaven cometent cap infracció, però tot i així, es detingué a ciutadans, se’ls agredí i es produïren diverses càrregues policials.
La querella fou interposada per l’ACDDH conjuntament amb altres entitats com el Sindicat de periodistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, la Federació Catalana d’ONG pel Desenvolupament, el PSUC-VIU, la UGT-Catalunya i Justícia i Pau, entre altres. Aquesta, anava acompanyada de vàries declaracions de diferents testimonis que havien sofert danys físics deguts a tal actuació policial. La querella també contenia la omissió del deure d’intervenir de la policia, així com l’impediment mitjançant l’ús de la violència i la intimidació de l’assistència mèdica a lesionats.
5) Vicissituds rellevants en la instrucció:
COMPETÈNCIA I ADMISSIÓ A TRÀMIT
El Tribunal Superior de Justícia es declarà incompetent ja que segons la normativa de l’aforament, aquesta instància no era la competent per conèixer del cas i és per això que decidí no admetre a tràmit la querella. Així doncs, a 3 de setembre de 2001, es presentà la querella al Jutjat d’Instrucció 22 de Barcelona. Tal Jutjat entengué que s’havia de procedir a una unificació de direcció lletrada; així, sol·licità a les parts que subsanessin tal error. Tanmateix, l’ACDDH i les altres associacions defensaren que tal plantejament vulnerava l’art. 113 de la Llei d’Enjudiciament Criminal. Solucionat aquest assumpte, es notificà la interposició de la querella al Ministeri Fiscal i a l’Advocat de l’Estat, a data de 5 d’octubre de 2001.
L’Advocat de l’Estat al·legà que no podien presentar querella les associacions no expressament habilitades per a tal actuació. Així mateix, sol·licità l’elevació de la fiança a 4.500.000 pessetes. El Jutjat, però, confirmà la fiança en un import de 5.000 euros. Davant d’això, els querellants interposaren recurs d’apel·lació defensant el dret de tots ells a exercitar tal acció penal, i el de la disminució de la fiança, ja que sinó es privava a les associacions amb menys recursos de poder fer ús dels seus drets. Tal recurs d’apel·lació es desestimà.
El Jutjat finalment va admetre a tràmit la querella. Davant d’aquesta resolució, l’advocat de l’Estat presentà un recurs de reforma contra la interlocutòria del Jutjat admetent la querella al·legant la falta de legitimitat en la representació de les entitats querellants, així com posant de manifest el dubte de la veracitat del relat fàctic de la mateixa. Tal recurs fou fesestimat.
DILIGÈNCIES D’INSTRUCCIÓ
El jutjat va ordenar la pràctica de diferents diligències prèvies. Així, va sol·licitar a TVE i TV3 les còpies dels vídeos amb relació a la manifestació celebrada a Barcelona. Així mateix, es va prendre declaració a l’inspector en cap de la Unitat d’Intervenció Policial del Cuerpo Nacional de Policia (CNP) amb seu a Barcelona. De tal declaració, l’ACDDH entengué que no s’establí un sistema de protecció dels manifestants a la cua de la manifestació, i negà el fet que el subdelegat del govern no tingués competències en l’actuació policial.
El 4 de gener de 2002 es practicà la diligència de visionat de vídeo i fotografies. Posteriorment, declarà el Sr. Miguel Ángel Fernández Rancaño, cap superior del CNP de Catalunya, el qual afirmà que només rebia ordres de la Delegació del Govern i relatà la seva versió dels fets del 24 de juny, segons el qual no li consta que l’actuació policial fos dirigida a limitar l’exercici dels drets fonamentals.
El Tribunal dictà, conforme les diligències practicades, que havent realitzat les diligències essencials, la incriminació no era viable, entre d’altres perquè, segons els vídeos i les fotos s’actuà amb la cara coberta impossibilitant el reconeixement amb les garanties processals suficients. També constatà que la manifestació ni es prohibí, ni es dissolgué, ni es pertorbà en marges fora de la llei, així com considerà insostenible el fet que els danys i lesions foren per fer inviable el dret a la manifestació. El contenciós, doncs, no havia de continuar pel procés penal, no havent lloc a més diligències de prova, acordant l’arxiu de les actuacions.
RECURS CONTRA L’ARXIU
Contra tal resolució, l’ACDDH i les altres entitats querellants van presentar un recurs contra l’arxiu, adjuntant diferents documents públics i les declaracions fetes prèviament. En el recurs es reiterava la necessitat de considerar que l’actuació policial era contrària a la llei i es sol·licitava la pràctica de la resta de diligències admeses i encara no practicades, així com la declaració de testimonis. El 10 de juliol de 2002, el Jutjat d’Instrucció dictà interlocutòria disposant que per a resoldre sobre l’arxiu, primer era necessari resoldre el pagament de la fiança, que va fixar en 60.000 euros. L’ACDDH va recórrer la imposició de pagar tal quantia per desproporcionada, al·legació que va ser estimada dictant-se una interlocutòria revocant la quantificació de la fiança en 60.000 euros i resolent la fixació d’aquesta segons la quantia inicial. Tot i així el Jutjat va confirmar l’arxivament, contra el qual l’ACDDH va presentar un nou recurs que fou denegat, arxivant el cas definitivament.