1) Tipus d’acció: Querella
2) Contra qui i per quins delictes: contra nou funcionaris de la presó de Quatre Camins acusats de sis delictes de tortures (Art. 174.2 CP), tres delictes d’omissió del deure d’evitar la comissió d’un delicte de tortures (Art. 176 CP) i quatre faltes de lesions (Art. 617.1 CP).
3) Òrgan judicial on s’interposa acció: Jutjat d’instrucció núm. 3 de Granollers (DP 1197/2004 i PA 73/2011).
4) Breu relat del fets denunciats: El 30 d’abril de 2004 a la presó de Quatre Camins es van produir uns altercats greus en que intervenen diversos presos i on va resultar agredit el sots-director de la presó. Els mitjans de comunicació van informar d’aquest motí i ràpidament van anar arribant al centre penitenciari altres funcionaris de presons que no estaven de servei. Sobre les 17.30 hores finalitzà el motí i els presos voluntàriament van tornar a les seves respectives cel·les. L’Administració penitenciària aïllà uns 80 reclusos en el pati i en un dels mòduls, sense deixar-los tornar a les cel·les. A les 22.00 hores els van portar a les seves cel·les o al departament d’ingressos.
Els fets denunciats es van produir entre les 00.00 i les 03.00 hores de la nit de l’I de maig, espai de temps en el qual els funcionaris de la presó varen concentrar aquests 80 presos en el departament d’ingressos. Tant a les cel·les com en el trasllat es van produir cops i maltractaments, es formà un “passadís” de manera que els presos passaven entremig mentre alguns funcionaris els colpejaven i insultaven, se’ls privà de les seves robes i no se’ls permeté agafar les pertinences, de manera que alguns d’ells realitzaren el trasllat nus. En total 28 presos resultaren ferits.
Posteriorment, sense roba i pertinences, foren traslladats a varis centres penitenciaris en furgons dels Mossos d’Esquadra, on seguiren sent maltractats. Alguns presos van denunciar que els deixaren lligats al llit durant 4 dies i que els amenaçaren amb futurs maltractes a la seva integritat física durant dies, creant d’aquesta manera una situació de terror.
5) Número persones investigades: Nou funcionaris de la presó.
6) Vicissituds rellevants en la instrucció: Com a qüestió prèvia a l’admissió de la querella, el 17 de novembre de 2004 s’imposà el pagament d’una fiança, contra la qual l’ACDDH interposà recurs de reforma. L’ACDDH demanà que es deixés sense efecte la fiança impugnada o que, subsidiàriament, es fixés una quantia molt inferior donat que es tracta d’una associació sense ànim de lucre. Al parer de l’ACDDH, la fiança que s’imposà era inadequada per les seves possibilitats i dificultava considerablement la possibilitat d’accionar. L’ACDDH va posar de relleu que el dret a l’exercici de l’acció popular està reconegut legalment i que cal que sigui possible d’exercir-la, sense que ningú en pugui ser privat per raons econòmiques. A més a més, els fets que es denunciaven amb la querella ja estaven sent investigats pel Jutjat i, per tant, no donaven lloc a l’obertura de noves diligències judicials. Per últim, s’al·legava que el fonament de la fiança és fer front als hipotètics perjudicis que la instrucció judicial pogués ocasionar al denunciat, cosa que no es donava en aquest cas. El Jutjat d’Instrucció desestimà el recurs interposat i, en conseqüència, confirmà la fiança exigida inicialment, que va ser abonada.
El 15 de febrer de 2007 va quedar finalitzada la fase d’investigació dels fets i el Jutge instructor va dictar la interlocutòria de transformació en procediment abreujat i va donar trasllat de les actuacions a les acusacions (Ministeri Fiscal, acusacions particulars i acusació popular) per a que demanessin l’obertura de judici oral si ho consideraven convenient.
Contra aquesta decisió es van interposar diferents recursos per part de les defenses demanant el sobreseïment lliure i arxiu de la causa al·legant que la interlocutòria no estava prou motivada de manera que causava indefensió als funcionaris. Per la seva part, la defensa del director de la presó va fer referència a que aquest no era present en el moment de la comissió de les tortures i lesions i que els denunciants no fan cap esmena d’ell en les seves declaracions. L’ACDDH, per la seva banda, va interposar recurs de reforma i subsidiàriament d’apel·lació remarcant que tots els presos van necessitar assistència mèdica menys un i demanant que es dictés una nova resolució per la que s’acordés ampliar els il·lícits penals pels que s’incoava el procediment abreujat a un delicte de lesions i a diverses faltes de lesions. El Jutjat d’instrucció desestimà íntegrament els recursos de la defensa i estimà íntegrament el recurs de l’ACDDH, declarant la imputació dels acusats per uns fets que també podien ser constitutius del delicte de tortures i per faltes de lesions.
A més a més, l’ACDDH va impugnar els recursos de les altres parts contra la interlocutòria, argumentant que la interlocutòria no és una sentència en que s’han de fer constar detalladament els fets, sinó una resolució on s’ha de posar de manifest els elements que justifiquen la incoació. A la resolució ja s’explica el tipus penal i s’identifica a les persones imputades, les conductes de les quals poden ser imputades tant per delicte d’acció com d’omissió. Per altra banda, va afirmar que no és possible que al·leguin indefensió per desconeixement dels elements ja que són parts personades, que per tant tenen coneixement de totes les actuacions.
La defensa del Director de la presó interposa recurs d’apel·lació, reiterant que no existeixen indicis suficient per la transformació del procediment en abreujat i reiterant que totes les declaracions dels funcionaris de presons coincideixen en que només va prendre les mesures previstes per l’ordenament penitenciari i que per tant no pot ser imputat per cap dels tipus delictius al·legats, ni per acció ni per omissió. Finalment, l’Audiència Provincial de Barcelona determinà que existien indicis de delicte suficients contra els apel·lants però afirmà que el Director només donà ordre de trasllat però no participa en ell, de manera que se l’exclogué del procediment i com a conseqüència, de l’acusació.
7) Resum escrits de conclusions provisionals de les acusacions: Es va acusar a nou funcionaris de la presó de Quatre Camins acusats de sis delictes de tortures (Art. 174.2 CP), tres delictes d’omissió del deure d’evitar la comissió d’un delicte de tortures (Art. 176 CP) i quatre faltes de lesions (Art. 617.1 CP).
8) Resum escrits de defensa: Les defenses van negar els fets, afirmant que s’havia complert amb l’ordenament penitenciari i demanant la lliure absolució dels acusats.
9) Òrgan judicial del judici oral: Secció cinquena de l’Audiència Provincial de Barcelona
10) Resum del judici oral: En el judici oral, que es va celebrar en tretze sessions, els presos víctimes de lesions i maltractaments varen declarar, així com els acusats i altres testimonis com els Mossos d’Esquadra, que van efectuar els trasllats a altres centre penitenciaris. També es van aportar els informes mèdics del dia dels fets. Tant les testificals de les víctimes com aquests informes van ser les principals proves de càrrec per la condemna. Alguns dels testimonis van reconèixer als seus agressors i d’altres no, fruit de la situació confusa, la gran quantitat de gent i del fet que en els trasllats se’ls feia mantenir el cap per avall. En funció del resultat de la proba practicada, tant el Ministeri Fiscal com l’Associació varen retirar l’acusació contra alguns funcionaris i varen acusar a tres funcionaris per els delictes de tortura i a tres funcionaris de un delicte contra la integritat moral.
Un dels aspecte rellevants durant el judici oral va ser el fet que les defenses van intentar desprestigiar una de les víctimes-testimoni per tenir relació amb l’Observatori del Sistema Penals i els Drets Humans i afirmant que aquest tena un interès partidista. Membres de l’Observatori van acudir a diferents presons on havien sigut traslladats els presos de Quatre camins i es van entrevistar amb ells, fet que inclús va donar lloc a la incoació d’un expedient administratiu per part de la Inspecció dels Serveis Penitenciaris. Davant d’aquestes acusacions el tribunal va afirmar que l’Observatori és un centre d’investigació de reconegut prestigi vinculat a la Universitat de Barcelona, i que existeixen organismes similars en altres llocs d’Europa, rebutjant treure credibilitat a cap testimoni pel fet de tenir relació amb l’Observatori.
11) Sentència: Amb l’objectiu d’analitzar els delictes, la sentència divideix els acusats en dos grups. El grup A en relació al delicte de tortura (art. 174.2 CP) en la seva vessant activa i el grup B en relació al mateix delicte en la seva vessant omissiva (176 CP).
Pel que fa al grup A, en la sentència s’analitza la estructura típica del delicte de tortura, el qual comprèn principalment tres elements: l’element material (la conducta o acció en la que es manifesta la tortura), la qualificació del subjecte actiu (ha de ser autoritat o funcionari públic) i l’element teleològic (obtenir una confessió o informació o bé castigar per un fet que s’ha comès). Pel que fa a la acció típica podem distingir dos requisits, en primer lloc la conducta coactiva de “sotmetre” i en segon lloc l’existència d’unes condicions o procediments relacionats entre si, és a dir metòdics o sistemàtics, amb una certa reiteració o permanència. D’altra banda, el tribunal analitza el delicte contra la integritat moral de l’art. 175 CP com a tipus residual al delicte de tortures, i valorant els diferents requisits de cada un arriba a la conclusió que, pel fet de mancar el requisit de permanència que exigeix el delicte de tortures, considerant que l’atac a la integritat física dels interns va ser gairebé espontània. En relació al fet que les acusacions només acusin pel delicte de tortures no vulnera el principi acusatori donat que ambdós tipus estan al mateix títol del CP, protegeixen el mateix bé jurídic i amb el canvi de qualificació jurídica s’imposa una pena inferior.
Pel que fa al grup B, el tribunal considera autors del delicte contra la integritat moral de l’art. 176 CP a aquells que pel seu especial deure de vigilància i superioritat jeràrquica, no van evitar i van permetre els fets. Aquest article, que equipara la pena amb els delictes anteriors, s’ha de posar en relació amb l’art. 11 CP que determina que els delictes de resultat només s’entendran comesos per omissió quan l’autor infringeixi un especial deure jurídic que equivalgui a la seva causació. En aquest cas l’especial deure jurídic és la existència d’una específica obligació legal d’actuar. Per concretar qui són les persones obligades a actuar, la doctrina ha formulat la posició de garant, segons el qual el dret exigeix a una persona que garanteixi que el resultat no es produeixi. Al ser els acusats càrrecs intermedis, com els caps de centre i de règim, tenien la obligació de garantir que es complissin les normes penitenciàries, entre les que es troba la seguretat dels interns.
Finalment, l’Audiència Provincial va emetre sentència el 23 de juny de 2013 i condemnà a sis persones: al ex subdirector mèdic a 7 penes de sis mesos presó per 7 delictes contra la integritat moral i 7 faltes de lesions, a més d’inhabilitació especial per càrrec públic per temps de dos anys per cada delicte i set multes per les faltes amb el límit de 18 mesos de presó i 6 anys de inhabilitació (el triple de la major); a una altre funcionària a dos penes de 6 mesos de presó i inhabilitació de dos anys pel mateix delicte i multes, a una altre funcionària a una pena de quatre mesos de presó e inhabilitació de un any i multa, i als tres funcionaris restants, se’ls condemnà a cada un d’ells a una pena de 6 mesos de presó i inhabilitació de dos anys. Cal tenir en compte que el tribunal va aplicar l’atenuant de dilació indeguda de l’art. 21.6 CP degut a paralitzacions diverses no imputables als condemnats.
En tots els casos la condemna va ser per el delicte contra la integritat moral, ja fos en la modalitat activa del 175 CP o omissiva del 176 CP. A més el tribunal va condemnar a pagar una responsabilitat civil per les lesions i els danys morals en favor de totes les víctimes, així com va condemnar en costes als criminalment responsables, tot excloent de les costes a la acusació popular pel fet de ser una acusació pública, tal i com ho són l’advocacia de l’estat i el ministeri fiscal.