L’ACDDH va presentar un recurs davant l’Audiència Nacional contra el Reial Decret que li atorgava la Gran Creu de la Reial Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme
1. Tipus d’acció: Recurs contenciós administratiu
2. Contra què: Reial Decret 55/2001, de 19 de gener, que atorgava a Melitón Manzanas la Gran Creu de la Reial Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme.
3. Òrgan judicial on s’interposa recurs: Audiència Nacional (Recurs contenciós administratiu 137/02).
4. Breu relat del fets: El Sr. Melitón Manzanas, nascut a San Sebastián el 1909, fou assassinat quan sortia del seu domicili a Irún el 2 d’agost de 1968, la seva mort va ser la primera planificada d’ETA. El senyor Manzanas, cap de la Brigada Político Social de Guipúscoa amb fama de policia brutal i entrenat per la GESTAPO, fou acusat de tortures durant el franquisme. L’any 2000 la seva dona viuda va sol·licitar que se li atorgués la Gran Creu de la Reial Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme, essent atorgada per Reial Decret 55/2001, de 19 de gener.
5. Vicissituds processals de l’admissió a tràmit del recurs contenciós administratiu: Davant d’aquest fet, el 15 de març de 2001 l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH), després d’haver rebut l’expedient administratiu, va presentar un Recurs Contenciós Administratiu contra el decret davant l’Audiència Nacional demanant-ne la nul·litat i revocació. El recurs va ser admès a tràmit i es va donar trasllat perquè es formulés la corresponent demanda.
Un cop fet el trasllat a la administració demandada, l’Advocat de l’Estat plantejà la incompetència de l’Audiència Nacional per a conèixer del recurs, sent tal motiu estimat per providència de 23 de juliol de 2002 del Tribunal Suprem, declarant com a competent la Sala Contenciosa administrativa del mateix. Un cop aclarida la qüestió competencial, la part demandada va al·legar la falta de legitimació activa de l’ACDDH, afirmant que l’associació no ostentava un dret o “interès legítim” protegible. L’aspecte referent a la legitimació activa de l’ACDDH fou àmpliament tractat durant el procés degut a la indeterminació del concepte “interès legítim”.
El 27 de novembre de 2002, per interlocutòria de la Secció Sisena de la Sala Contenciosa administrativa del TS s’estimà l’al·legació d’inadmissibilitat per falta de legitimació. S’argumentava que de l’estimació del recurs l’associació no n’obtindria cap benefici, ni de caire moral ni material. Davant d’aquesta decisió l’ACDDH interposà recurs de súplica el 10 de gener de 2003, que també fou desestimat per interlocutòria el 14 de març de 2003, en que s’argumentava que malgrat als Estatuts de l’Associació constés la finalitat de vetllar pels drets de les persones, tant individuals com col·lectius, no havia quedat acreditat que entre les seves finalitats estiguessin les que feia referència el Reial Decret impugnat.
Com a conseqüència de tal desestimació, el 16 d’abril de 2003, l’ACDDH interposà un recurs d’empara al Tribunal Constitucional. L’ACDDH feu referència a la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, des de la perspectiva del dret d’accés a la jurisdicció, argumentant què la decisió d’inadmissió resultà desproporcionada, formalista i arbitrària, impedint un pronunciament sobre el fons de les pretensions deduïdes. Per providència d’11 de gener de 2005, la Secció Segona del Tribunal Constitucional acordà l’admissió a tràmit de la demanda d’empara. Es personà el Ministeri Fiscal, que es postulà donant la raó a l’ACDDH, i l’Advocat de l’Estat que, per contra, al·legà que no podia entendre vulnerat el dret d’associació per haver-se negat la legitimació per a recórrer en via contenciosa administrativa un concret acte administratiu.
El Tribunal Constitucional considerà que, conforme el principi pro actione i tenint en compte que una de les finalitats estatutàries de l’ACDDH és vetllar pel respecte dels drets humans, ja no és necessari un interès directe en strictu sensu, sinó que només és necessari un avantatge o benefici, moral o material. El TC considerà que el fet que l’ACDDH no tingués interès legítim perquè no quedà acreditat que entre les seves finalitats estiguessin les que feien referència al RD impugnat era una aplicació en excés rigorista de l’exigència legal d’interès legítim. Així, el 19 d’octubre de 2006, el tribunal fallà i estimà declarar la nul·litat de tals interlocutòries (TS 27 novembre de 2002 i 14 de març de 2003) i va decretar la retroacció d’actuacions judicials al moment processal anterior als mateixos perquè es dictés una nova resolució.
7. Al·legacions de l’ACDDH a la fase judicial: En la demanda s’afirma que la sol·licitud no es va adequar al que exigeix la Llei 30/1992, pel fet que la interessada no va informar dels fets i raons de la petició, ni tant sols quan l’administració ho va requerir. De fet en la sol·licitud només s’aportava un certificat del Ministeri d’interior que acredita que el Sr. Manzanas va morir en un atemptat atribuït a ETA.
També s’entén vulnerat l’art. 6 del Reial Decret 1974/1999, pel qual s’aprova el Reglament de la Gran Creu de la Reial Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme, que requereix l’exposició detallada dels motius que fonamenten la sol·licitud, els quals han de concordar amb la finalitat que persegueix la norma i els seus principis inspiradors. És a dir, per tal d’entregar la Gran Creu no n’hi ha prou amb ser víctima del terrorisme, cal acreditar una contribució personal a l’exponent d’una societat decidida amb els valors de la convivència, la tolerància i la llibertat, però en l’expedient no s’exposen els motius pels quals se’l considera meritori de l’honor. L’ACDDH considera que el condecorat no reuneix les condicions exigides, entre altres coses per les seves actuacions com a Cap de la Brigada Político Social de Guipúzkoa, i a més afirma que l’acte impugnat vulnera la dignitat de la persona, reconeguda en l’art. 10.1 de la Constitució espanyola.
7. Al·legacions de l’Advocacia de l’Estat o Generalitat, Fiscalia (si hi ha): En primer lloc l’Advocat de l’Estat va argumentar que es tractava d’un acte graciable no subjecte al Dret Administratiu i no susceptible d’impugnació. En segon lloc va rebutjar els defectes procedimentals invocats en la demanda. En tercer lloc, en quant al fons, va al·legar que la norma reputa beneficiari qui hagi sigut víctima d’un atemptat terrorista, sense aprofundir en el seu comportament professional.
8.Resum de la vista oral: Així, les actuacions es van reprendre al TS i es practicaren les proves proposades. L’ACDDH va demanar diferents proves entre les quals hi havia l’interrogatori de l’administració demandada. També va proposar un testimoni-pèrit historiador per tal de valorar si es pot interpretar la llei 32/1999 (la que regula el fet d’atorgar distincions a les víctimes del terrorisme) s’inscriu dins de la transició democràtica en el sentit que fomenta la reconciliació dels conflictes que van originar la guerra civil i que van subsistir durant el franquisme. Aquestes dues proves van ser denegades adduint que eren intranscendents.
9.Sentència: Finalment les parts feren les seves conclusions, en les quals mantingueren les seves postures, i el 22 de gener de 2008 el Tribunal Suprem dicta sentència en que desestimava els motius formals al·legats per l’ACDDH.
Pel que fa al fons de l’assumpte, el tribunal argumentà que la qüestió no era la interpretació de l’art. 4 de la Llei 32/99 conforme la nova redacció donada per la Llei 2/2003, que efectivament afirma que les condecoracions no podran ser concedides a aquells que han mostrat “comportaments contraris a la Constitució o tractats internacionals de Drets Humans”. La qüestió és l’aplicabilitat d’aquesta nova redacció a una situació resolta amb anterioritat a aquesta, que ve prohibida pel principi d’irretroactivitat establert a l’art. 2.3 CC. Amb aquest argument el Tribunal desestima el recurs de l’ACDDH.
Tal sentència del Tribunal Suprem tingué un vot particular, formulat per la magistrada Margarita Robles Fernández, la qual manifestà que la intenció del legislador era reafirmar els valor democràtics, essent motiu de commemoració les víctimes d’agressions terroristes quan les mateixes foren exponents de valors propis d’un sistema democràtic. Així, segons tal magistrada calia entendre que la Llei 32/99 només permetia la concessió en els casos en què les víctimes haguessin concorregut en mèrits cívics i valors democràtics que la recuperació de la democràcia al·ludia a l’Exposició de Motius de tal llei. És per això que tal magistrada defensà que al no concórrer els pressupòsits de l’art. 4 de la Llei 32/99, el recurs de l’ACDDH s’havia d’haver estimat.