1.Tipus d’acció: Recurs contenciós administratiu
2. Contra què: Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència en l’espai públic de la ciutat de Barcelona
3. Òrgan Judicial on s’interposa recurs: Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Recurs contenciós administratiu 327/2006).
4. Breu relat del fets: El 23 de desembre de 2005 el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la Ordenança municipal, coneguda popularment com a “ordenança del civisme”. La ordenança va generar molta polèmica i debat a la ciutat i arreu de Catalunya i diferents entitats i moviments socials de Barcelona van iniciar una campanya per la derogació de la norma.
Una de de les crítiques que es va fer va ser la falta d’un debat ciutadà per cercar el consens, així com la rapidesa de la seva tramitació. També es denunciava que l’ordenança intentava regular un concepte tan ampli com el de convivència ciutadana mitjançant la prohibició i sanció econòmica de certs comportaments individuals. Es posava de manifest que es pretenia resoldre diverses problemàtiques socials mitjançant un ús abusiu de l’exercici de la potestat sancionadora, criminalitzant les marginalitats, oposicions o dissidències politico-culturals, inherents a la conflictivitat urbana. Davant d’això diferents associacions, principalment la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, van impulsar un recurs contenciós administratiu contra la Ordenança.
5. Al·legacions de l’ACDDH a la fase judicial: La pretensió principal de la demanda presentada era la de la nul·litat total de la Ordenança (OC). De forma subsidiària es feien diferents sol·licituds:
a) Que es plantegi una qüestió de inconstitucionalitat d’alguns articles de la Carta Municipal de Barcelona i de la Llei del Règim Especial del Municipi de Barcelona, així com d’aquesta última en relació a alguns articles de la OC, que preveuen sancions restrictives de drets reservades a Llei Orgànica i legislació penal.
b) Que es declari nul de ple dret per vulneració de l’art. 25.1 CE el capítol IV de la OC, així com altres capítols per no comptar amb la cobertura de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local.
c) que es declarin nuls de ple dret diversos articles que preveuen infraccions per limitar drets i llibertats individuals (art. 25.1 CE)
d) Que es declari la nul·litat de ple dret de diferents articles pel principi de tipicitat de l’art. 25.1 CE.
e) Que es declari la nul·litat de ple dret de les mesures cautelars de l’art. 100.1 OC per vulnerar la Llei del Procediment Administratiu Comú (LPAC), i l’art. 83 OC per vulnerar el principi d’igualtat i no discriminació de l’art. 14 CE i 72.2 LPAC.
f) Que es declari la nul·litat de ple dret de diversos articles de la OC en relació al 79 de la mateixa per vulnerar el principi de proporcionalitat de la Constitució i l’art. 131 LPAC.
g) Que es declari la nul·litat de ple dret d’alguns articles de la OC per vulnerar el principi de presumpció d’innocència (art. 24.2 CE)
h) Que es declari la nul·litat de ple dret d’alguns articles de la OC per vulnerar el dret de reunió previst a l’art. 21 CE.
6. Sentència: La Sentència es va dictar el 25 de novembre de 2009 i analitzava punt per punt les diferents peticions sol·licitades en la demanda:
a) En relació a la vulneració del principi de legalitat en matèria sancionadora de l’art. 25.1 CE, el Tribunal afirma que la Llei de Bases del Règim Local fixa els aspectes nuclears de la antijuridicitat que han de respectar els reglaments locals, i considera que l’art. 140 de la mateixa té la suficient concreció a l’hora de definir-los.
b) Per altra banda, la demandada afirma que alguns articles de la Carta Municipal de Barcelona (CMB) regulen aspectes de seguretat ciutadana de competència exclusiva de l’estat, regulades en la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), i per això demana una qüestió d’inconstitucionalitat. El tribunal afirma que la LPSC regula conductes relatives a la seguretat pública, relacionades amb armes i explosius, documentació i identificació personal, restabliment de la seguretat ciutadana etc. El fet que hi hagi legislació de seguretat ciutadana no impedeix a la CMB regular infraccions administratives en àmbits relacionats amb la convivència en sentit lax. La competència estatal exclusiva per regular la seguretat pública exigeix una interpretació restrictiva, i s’ha d’entendre dirigida a la protecció de persones i béns i manteniment de la tranquil·litat i l’ordre ciutadà, però la seguretat ciutadana va molt més enllà.
c) Pel que fa a la possible inconstitucionalitat d’alguns articles de la Llei 1/2006, del Règim especial del municipi de Barcelona, pel fet d’oferir cobertura jurídica a la OC, regulant matèries que són de competència autonòmica. El Tribunal considera que la constitucionalitat d’aquesta llei és irrellevant en aquest cas, doncs va ser promulgada amb posterioritat.
d) Concernent als articles que disposen la possibilitat d’exigir fiança o tenir una pòlissa d’assegurança als organitzadors d’actes públics al carrer, el Tribunal afirma que en cap cas afecta al dret de reunió. En tot cas podran ser objecte d’impugnació els actes concrets en que es consideri una extralimitació de la potestat discrecional municipal.
e) Pel que fa a la impugnació de diferents articles per vulnerar el principi de tipicitat (art. 25.1 CE), al no determinar amb prou grau de certesa les conductes previstes, així com abusar de conceptes jurídics indeterminats, el Tribunal afirma que en l’exercici de la potestat normativa sancionadora es permet la utilització d’aquesta tècnica.
f) Referent a les possibles vulneracions del principi de proporcionalitat d’alguns articles de la OC per considerar excessives les sancions, el Tribunal estima que la potestat sancionadora de l’administració és discrecional i que la part demandant no aporta una justificació suficient als seus arguments.
g) El tribunal acorda eliminar la expressió “passivament” de l’art. 17.2 OC per referir aquest a conductes passives, fet que col·lisiona amb el principi de culpabilitat (el responsable de les infraccions administratives ha de ser autor) que regeix en matèria sancionadora, previst en l’art. 130 de la Llei 30/92.
h) Pel que fa a la nul·litat de diferents articles per afectar o limitar llibertats individuals sense la cobertura d’una norma amb rang de llei formal, es cita diferent jurisprudència constitucional en la que s’afirma que una ordenança municipal pot incidir en la regulació de drets fonamentals, regulant matèria accessòria a aquests drets fonamentals i especialment a aquells relacionats amb les manifestacions de la convivència o vida col·lectiva.
i) En relació amb la sol·licitud de declaració de nul·litat de diferents capítols de la OC per vulnerar els criteris d’antijuridicitat de l’art. 140 LBRL, en la demanda s’al·lega que aquesta només admet que les ordenances recullin conductes de resultat i no de mer risc, al que el Tribunal respon afirmant que les conductes contingudes en la OC no són de mer risc, ja que incideixen en la tranquil·litat d’altres persones. Per altra banda, pel que fa a l’àmbit d’aplicació d’una ordenança municipal, no és rellevant la titularitat dels béns, siguin públics o privats, sinó la conducta realitzada en l’espai públic que compromet “les relacions de convivència d’interès local”
j) Pel que fa a la prohibició de la venda ambulant, la demandada al·lega que és una conducta que no pertorba l’ús de l’espai públic, afirmació que no és compartida per l’òrgan judicial que afirma que precisament un dels objectiu de la OC és l’ús racional i ordenat de la via pública.
k) La demandada posa de manifest que, en relació al Capítol XI sobre “actituds vandàliques”, resulta incongruent que mereixin el mateix desvalor jurídic conductes que posen en perill la salut o la integritat que conductes que posen en perill béns, essent contrari al principi de proporcionalitat. A banda de que algunes d’aquestes conductes ja queden subsumides en infraccions del CP o la LPSC. Davant d’això el Tribunal afirma que la pròpia OC en el seu art. 63 dicta que la imposició de sancions es farà sens perjudici de la legislació penal i de protecció de la seguretat ciutadana.
l) En relació amb un article que preveu sancions molt greus per conductes de no col·laboració amb les autoritats municipals, la part demandant ho considera contrari al principi de proporcionalitat, podent implicar una vulneració de l’art. 24.2 CE que proclama el dret a la presumpció d’innocència. El Tribunal estima que, a diferència de la LECrim, el precepte impugnat només recull algunes possibles conductes sancionables, a més de reiterar en que les sancions ho són sens perjudici de la legislació penal i sectorial.
n) En quant a les mesures alternatives a la sanció que preveu la OC per menors, la part demandant posa de manifest que la LBRL només preveu la multa com a sanció administrativa. Tal i com recull la sentència les mesures alternatives, com fer un curs o un treball, que afecten al dret a la llibertat requereixen d’una reserva de llei orgànica, com és el cas dels treballs en benefici de la comunitat del CP i la LO que regula la responsabilitat penal dels menors.
o) La OC preveu que, participant diferents subjectes en la infracció, aquests respondran solidàriament quan sigui impossible determinar el grau de participació de cada un d’ells. D’acord amb l’art. 3 LPAC s’admet un règim d’aplicació solidària de les sancions, però en cap cas quan sigui indeterminable la participació dels subjectes. El Tribunal interpreta el precepte en el sentit de graduació de la sanció quan no s’hagi pogut el grau de participació dels actors.
p) Finalment, en relació a les mesures cautelars l’art. 136 de la LPAC estableix com a supòsit d’aquestes la necessitat d’assegurar la eficàcia de la resolució final que pugui recaure, mentre que la OC també admet que siguin per assegurar el normal procediment i per evitar la comissió de noves infraccions. El Tribunal les avala en base al que estipula l’art. 15 del RD que aprova el Reglament del procediment per l’exercici de la potestat sancionadora.