Alarmada per les dues propostes d’acord-marc del Consell de la Unió Europea relatives a la lluita contra el terrorisme i al manament europeu de detenció, l’AED vol cridar l’atenció als responsables polítics sobre les indiscutibles amenaces que aquestes propostes representen per a les llibertats públiques i els drets de la persona que, d’acord a l’article 6 del Tractat constituent de la Comunitat Europea, configuren la base dels drets democràtics comuns dels estats membres.
Aquestes propostes seran debatudes pels ministres competents dels estats membres de la Unió Europea els dies 6 i 7 de desembre de 2001.
L’AED expressa la seva preocupació i fa una crida per tal que els estats membres no adoptin les propostes tal i com estan actualment formulades i presentin totes les esmenes necessàries en tot allò relatiu als drets de la persona.
D’altra banda, la nostra associació insta als ministres competents a obrir una discussió política i jurídica en els corresponents parlaments nacionals amb la finalitat de restaurar, en el procés de decisions en curs, el debat democràtic indispensable, si no immediatament, almenys en el moment de la transposició a les legislacions internes dels acords-marc en projecte.
La proposta d’acord-marc del Consell de la Unió Europea sobre la lluita contra el terrorisme.
Els principals riscos de vulneració de les llibertats fonamentals que comporta la proposta d’acord-marc deriven de la pròpia definició adoptada en aquest text per al terrorisme Igualment pot comportar múltiples perills per als drets humans l’absència de tota distinció, en la incriminació per terrorisme, en funció de les característiques polítiques de l’acte qualificat de terrorista i de les sancions contemplades.
Definició
La proposta d’acord conté una llista d’infraccions que van des de l’assassinat a la presa d’ostatges, passant pel segrest de mitjans de transport públic, l’ocupació de llocs i béns d’utilitat pública i la pertorbació de sistemes d’informació. Aquestes infraccions són considerades terroristes quan són comeses intencionalment amb la finalitat d’intimidar greument una població, obligar un govern o organització internacional a realitzar o abstenir-se de realitzar un acte concret, o atemptar greument contra les estructures polítiques, econòmiques o socials d’un país o d’una organització de dret internacional públic.
Amb aquesta definició, la simple intencionalitat permet qualificar de terroristes les infraccions esmentades. La definició prescindeix doncs dels efectes d’una infracció per qualificar-la com a acte terrorista. Així, la simple amenaça, la complicitat o la col.laboració en la comissió d’una infracció és suficient per caure sota l’incriminació d’acte terrorista (excepte la infracció de xantatge, article 1 d).
A més, l’element intencional es formula de manera massa ambigua i extensa. La formulació, especialment la de l’article 1iii, no permet distingir la infracció terrorista de la infracció de dret comú. Però, quan una infracció no està tipificada amb suficient precisió i claredat, és contrària, segons la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, a l’article 7 del Conveni de Roma que garanteix el principi “nulla poena sine lege”.
L’absència de definició precisa de l’element intencional permet sancionar qualsevol comportament dissident com a comportament terrorista des del moment en que es presenta com un atemptat contra les estructures polítiques, econòmiques o socials d’un país. Una interpretació extensiva dels termes podria portar a considerar com a terrorista qualsevol tipus d’acció de protesta radical. Pensem en els moviments ecologistes, sindicals o alternatius, en l’ocupació d’una oficina de treball, en l’ocupació d’un tren per reivindicar la gratuïtat dels transports públics, en el bloqueig d’una web informàtica d’una companyia d’aviació que expulsa refugiats, en l’entrada no autoritzada en una base militar, en el bloqueig d’un tren carregat de restes radioactives. Encara més, no solament l’acte en si mateix podrà ser sancionat sinó també la simple amenaça de cometre’l, així com qualsevol recolzament a aquest tipus d’accions. Tenim aquí una de les conseqüències més preocupants.
L’absència de distinció segons les característiques polítiques de les infraccions previstes que estigmatitzen la simple dissidència política.
La presa en consideració de la simple protesta contra l’ordre establert com a característica política de la infracció és particularment xocant: la definició proposada apunta exclusivament a les accions que pretenen atacar l’ordre establert del tipus que sigui. En cap cas es prenen en consideració les accions que pretenen mantenir un ordre establert no democràtic o les accions d’Estat que, com ho demostra la història, moltes vegades poden ser qualificades de terroristes. Resulta doncs que un europeu que hagi participat en un esquadró de la mort en el marc d’un règim dictatorial no es veu afectat per la norma projectada, mentre que els actes d’un individu implicat en moviments contestataris o de desestabilització d’aquesta dictadura o en moviments d’alliberació nacional hauran de ser qualificats de terroristes, segons aquesta legislació. No són tampoc considerades terroristes les accions no subversives. Així el finançament per un europeu d’escamots antiabortistes als Estats Units escapa a la repressió antiterrorista en projecte. Enlloc la proposta fa cap menció a que la seva aplicació no pot atemptar contra els drets i llibertats que conté el Conveni Europeu de Drets Humans. La simple referència a aquest principi en el preàmbul no és suficient.
Les persones jurídiques seran considerades responsables de les infraccions o dels comportaments terroristes, comesos en el seu nom tant per persones que actuïn individualment o en tant que membres d’un òrgan de direcció de la persona jurídica. Aquesta persona jurídica, per exemple una associació antiracista, podria ser considerada responsable d’un acte terrorista quan per manca de vigilància o de control s’hagi possibilitat la comissió d’una infracció considerada terrorista, per part d’ una persona sota la seva autoritat. Concretament, això significa que si una o vàries persones que treballen per una d’aquestes associacions bloqueja les furgonetes que transporten refugiats expulsats, portant una pancarta de l’associació, aquesta podrà ser condemnada: multes penals i no penals, exclusió de subvencions públiques, control judicial, tancament de l’establiment, dissolució judicial.
Les sancions
La Comissió havia previst inicialment unes penes que variaven entre els 2 a 20 anys de presó. Aquesta graduació va semblar massa complicada al Consell, reunit a Luxemburg el 16 d’octubre de 2001. Aquest es va limitar a fixar penes de 20 anys per a la direcció del grup terrorista i de 8 anys per a les altres infraccions relatives a un grup terrorista. Sota el títol “circumstàncies atenuants” trobem la denúncia, que els estats poden tenir en compte per reduir la pena. Pel contrari, cap motivació política o humanitària constitueix als ulls dels promotors del projecte una circumstància atenuant. Per altra banda, és difícilment admissible que l’article 5 de la proposta, relatiu a les sancions, imposi penes més greus a aquells actes que atempten contra autoritats públiques que a aquells que van dirigits contra la població civil. Seguint amb aquesta lògica, l’atemptat comès contra el Pentàgon seria més greu (i comportaria penes més greus) que el que va destruir el World Trade Center el mateix dia.
Per això, tenint en consideració els elements de judici exposats, l’AED denuncia el procés no democràtic de l’elaboració d’una resolució que, sense la intervenció dels parlaments elegits, atempta greument contra les llibertats públiques i els drets humans. L’AED reclama com a mínim una redefinició completa de l’acte terrorista en el marc de la legislació europea projectada. Insisteix, en qualsevol cas, per tal que en el moment de la transposició de l’acord-marc que s’adopti, els parlaments nacionals conservin el marge d’apreciació necessària respecte dels drets fonamentals.
La proposta d’acord-marc del Consell de la Unió Europea sobre el manament europeu de detenció i els procediments de lliurament de detinguts entre els estats membres.
La proposta d’acord-marc que instaura el manament europeu de detenció apunta a substituir el procés d’extradició actual per un sistema de lliurament dels preventius o condemnats per determinades infraccions, amb intervenció únicament de les autoritats judicials. Entén per manament europeu de detenció una sol·licitud dirigida per les autoritats judicials d’un estat membre de la Unió Europea a un altre estat membre per a la captura, detenció i lliurament d’una persona condemnada a més de quatre mesos de presó (en judici contradictori o en rebel·lia) o d’una persona no condemnada encara però susceptible de ser-ho a una pena d’ almenys un any de presó.
La proposta fa desaparèixer nombroses garanties de respecte als drets de la persona que existeixen actualment en matèria d’extradició. La supressió d’aquestes garanties és alarmant.
La proposta elimina pura i planament el principi de la doble incriminació que existeix actualment i que només autoritza l’extradició per fets penats a la vegada en la legislació dels països requerit i requerint. Aquesta supressió no és admissible mentre el dret penal dels estats membres no estigui unificat i mentre alguns països defineixin certes infraccions de manera més àmplia que altres. Per altra banda, en tant que els drets fonamentals no siguin uniformes en tots els estats membres, així com en els sistemes jurídics dels estats candidats a l’adhesió a la Unió Europea, les garanties del procés penal pròpies de cada estat han de seguir determinant el refús al lliurament d’un individu a un altre estat que no tingui unes garanties processals equivalents.
El principi d’especialitat, que exigeix que una persona extradida no pugui ser processada, detinguda ni condemnada si no és pel fet que ha motivat la seva extradició, desapareix igualment, obrint així la porta a nombroses corrupteles..
Segons el projecte, el procediment d’execució de l’ordre de detenció serà essencialment judicial. La fase política i el recurs administratiu són doncs suprimits. Però alguns voldrien també suprimir qualsevol recurs judicial perquè així el lliurament fos automàtic i més ràpid.
En la nova reglamentació projectada, les possibilitats de refusar l’execució del manament són més restringides i limitades que en el sistema actual. Es suprimeix també la possibilitat de refusar l’extradició , quan la infracció pugui ser qualificada de política.
Inquieta especialment a l’AED el fonament de la proposta, que es dirigeix a limitar les garanties processals i a afavorir exclusivament un sistema penal més repressiu.
Les dues propostes, l’estudi de les quals s’ha vist accelerat arrel dels esdeveniments de l’11 de setembre, obren les portes a polítiques repressives i policials inquietants. Les tendències que ja coneixen certs sistemes judicials nacionals demostren que aquests dos projectes són portadors d’amenaces reals per a les llibertats públiques i per als drets fonamentals de la persona. L’AED demana una modificació significativa d’aquests projectes, que n’asseguri com a mínim el respecte a les garanties fonamentals enunciades per la Convenció Europea dels Drets Humans.
1 Proposta de decisió-marc del Consell sobre la lluita contra el terrorisme, COM (2001) 521 final, entregada pel CATS els dies 5 i 6 de novembre.