L’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, juntament amb múltiples organitzacions de defensa dels drets humans, ha signat el manifest en què condemnem el Genocidi Migratori que s’està produint en el Mar Mediterrani i denunciem:
Que les persones que han perdut la vida tenien diversos motius per emprendre el seu viatge; entre aquests, fugir de conflictes polítics, bèl·lics i de la pròpia pobresa. Lluny de ser fenòmens “naturals”, estan directament relacionats amb la política exterior de la Unió Europea i els seus interessos comercials.
Que la Unió Europea defineix a aquestes persones com a “immigrants il·legals” per no haver d’acceptar les implicacions del que realment són: potencials refugiats, nens i nenes, víctimes de diversos conflictes.
Que la majoria de les persones que s’han ofegat haurien d’haver estat emparades per la legislació i els tractats de protecció internacionals subscrits pels països de la Unió Europea. Davant la impossibilitat de cursar qualsevol tipus de sol·licitud, es veuen obligades a llançar-se al mar per, un cop arribades a Europa, tractar d’aconseguir aquest reconeixement.
Que la Unió Europea ha renunciat a la seva orientació més humanitària i respectuosa amb els drets humans per donar-li, en canvi, una orientació bèl·lica a tot el que té a veure amb les migracions. La major responsable d’aquest enfocament és l’Agència Frontex. L’Agència entén l’intent d’accés de les persones com un “risc” (literalment) de violació de les Fronteres. Es dediquen milions d’euros a sufragar tecnologia militar de vigilància i, en canvi, no es destina cap mesura al salvament de persones. Recordem que l’Agència Frontex ha passat de tenir un pressupost anual de 5 milions d’euros en el seu origen (2004) a més de 80 milions per any el 2015. L’Estat Espanyol va destinar en l’últim lustre gairebé 290 milions d’euros a segellar les fronteres espanyoles i menys de 10 milions a l’acollida de refugiats, una de les ràtios més desiguals de la Unió Europea. També ha pagat 50 milions d’euros al Marroc perquè construeixi una nova tanca de concertines. No falten recursos, sinó voluntat política.
Que la tecnologia de Frontex és capaç de localitzar les embarcacions, però resulta absolutament incapaç de salvar les persones. Per prioritats polítiques, s’inverteixen els diners en el control de persones però no en la seva salvament.
Que el ministre de l’Interior, Fernández Díaz, és responsable directe de legitimar aquestes morts, ja que considera que salvar vides a la Mediterrània pot generar un efecte crida. És a dir, segons el ministre, hi ha persones que avui han de morir perquè un possible efecte (sense una relació causal clara) sigui evitat. El veritable efecte crida no és Salvament Marítim. Més aviat estem davant d’un efecte directe d’expulsió, conseqüència de les polítiques Europees a l’Àfrica. Afirmacions com les del ministre haurien de tenir conseqüències legals.
Que no és tolerable acceptar que “una altra embarcació s’ha enfonsat”: hi ha tota una cadena de responsabilitats que han de ser investigades, esclarides i, si escau, jutjades. S’ha d’evitar que torni a succeir, millorant els protocols de salvament.
Que és inadmissible la hipocresia del president del Govern quan indica que “Ja no valen les paraules, cal actuar” en relació a les morts de la Mediterrània. Malauradament, naufragis com aquest solen servir per llançar mesures que doten de més mitjans a Frontex sense canviar gens la seva erràtica concepció de les migracions (com una amenaça i un risc) i la seva lògica bèl·lica. En altres ocasions, s’han donat respostes d’intervenció directa en els països d’origen: bé condicionant els seus “ajuts al desenvolupament” a la col·laboració en la repressió de les migracions o bé amb intervencions diplomàtic-militars que generen encara més desplaçats. Ambdues opcions suposen precaritzar encara més l’experiència migratòria i augmentar els naufragis a la Mediterrània, el mar més mortífer del món.
Que és necessària la inversió en un programa europeu de salvament marítim acord amb l’envergadura del problema, paral·lela a una reducció del finançament de programes, operacions i tecnologies que militaritzen la frontera.
Que es fa necessària la realització d’un programa d’identificació i memòria de les víctimes, i de repatriació dels cossos a les seves famílies.
La tragèdia com a gènere literari fa referència a com els personatges són enfrontats contra el destí dels déus amb resultats de mort o infortuni. El que ha passat diumenge a les aigües de la Mediterrània, però, està lluny de poder considerar-se com a tal: no són tragèdies inevitables, és una responsabilitat de la Unió Europea.
Per la fi de les morts a la Mediterrània.
Frontex és el problema no la solució
Per la fi del Genocidi Migratori #GenocidiMigratori
19 abril 2015
Fotografia: Carla Moral, setmanari Directa.