En el seu moment vàrem tenir l’oportunitat de manifestar-nos en relació al document de “Bases del Reglament Penitenciari de Catalunya”. En termes generals vàrem fer una valoració positiva. Davant del Reglament que ara tenim a la nostra disposició la valoració general, però, no ho és tant, de positiva. Entenem que el text que ha estat publicat no respon a les expectatives creades per el document de Bases. Es troben a faltar alguns dels aspectes que en el document de Bases resultaven innovadors, fins i tot, agosarats, en tant que reflectien una voluntat d’aprofundir “en els principis més avançats que van inspirar la Llei general i el Reglament penitenciari vigent.”
De les tres línies programàtiques esmentades en el document de Bases, la que surt més mal parada és la de la intensificació en la relació dels centres amb els ciutadans. Aquesta matèria, en contra del que preveu el document de Bases que la situava en el Títol I dedicat a l’organització dels centres penitenciaris, finalment apareix recollida en el darrer Títol del Reglament d’una forma molt poc articulada amb tota la resta de previsions del text normatiu.
Ens remetem a les al·legacions que vàrem presentat amb motiu de la publicació de les Bases del Reglament penitenciari de Catalunya. Tot seguit, en ressaltem algunes i ens referim a aspectes concrets que ens suggereix l’articulat.
Denunciem la manca de qualsevol referència al paper de l’advocat en l’àmbit penitenciari i a l’existència del Servei d’Orientació Jurídica Penitenciaria. El SOJP, segons el document de Bases, havia d’ocupar un Títol del Reglament. Ara ni tan sols s’esmenta, la qual cosa és especialment greu perquè mentrestant aquest servei, que presta la propi administració, s’ha posat en funcionament i ha passat a formar part del funcionament dels centres penitenciaris.
En quant al paper de l’advocat, no s’aprofita el Reglament per donar resposta a allò que des de la Comissió de Defensa s’ha denunciat moltes vegades, concretament, la dificultat que tenen els advocats, en l’exercici de la seva feina i resultant, per tant, afectat el dret de defensa dels seus representats, de mantenir contactes i entrevistes amb els diferents professionals implicats en els processos de classificació dels presos.
També trobem a faltar l’establiment d’una Central d’Observació externa.
Atesa la importància que amb el temps han adquirit els programes de tractament que s’han convertit en l’eix vertebrador de l’estada d’un pres en un centre penitenciari, considerem del tot inadmissible la manca de regulació dels programes, especialment les condicions i els terminis d’accés a un programa de tractament.
Tampoc no reben el tractament que mereixen les mesures penals alternatives.
Títol I. Dels centres penitenciaris
Manquen les previsions que segons el document de Bases havien de definir la tipologia dels equipaments, les seves dimensions, el disseny de les diferents àrees dels equipaments, etc. Aquestes previsions, entre d’altres coses, haurien de servir per evitar en tot cas situacions de massificació de la població penitenciària com les que s’estan produint en l’actualitat i que, a la pràctica, converteixen en paper mullat les previsions referents al tractament dels interns.
Títol II. De l’organització dels centres penitenciaris
És la part que compta amb una regulació més detallada i exhaustiva.
En referència a l’article 25.4: Considerem que la participació dels professionals d’entitats col·laboradores en els equips multidisciplinars hauria de ser amb veu i vot. Si la participació ciutadana és un principi programàtic, un mecanisme de participació com aquest no es pot veure limitat a participar sense vot, en les reunions dels equips multidisciplinars.
En l’article 20.2, que preveu un tràmit d’audiència davant la Junta de Tractament dels presos en els processos de classificació, s’hauria de contemplar expressament que els presos puguin fer-se acompanyar o representar en aquest tràmit pel seu advocat. D’altra banda, no s’entén que quedin exclosos d’aquest tràmit d’audiència els presos que estiguin pendents de ser progressats a segon grau.
Títol III. Del personal al servei dels centres penitenciaris
No es preveuen suficients mecanismes que garanteixin l’especialització del personal al servei dels centres penitenciaris. Això resulta particularment rellevant pel que direm a continuació. Si bé sembla que no s’ha optat per un model que suposi integrar plenament el personal de règim (article 59) en l’execució dels programes de tractament, hi ha certes previsions que li atribueixen un paper rellevant en relació a la classificació dels internes com en les lletres d), e) i f) de l’apartat 3er de l’article 59. Entenem que aquestes funcions són excessives en un model de separació entre el personal de règim i el personal de tractament i que el que demostren és que, a la pràctica, cal comptar amb el personal de règim per desenvolupar els programes de tractament, la qual cosa, però exigiria un grau d’especialització, formació continuada i reciclatge d’aquest personal que el Reglament no contempla.
L’enunciat de l’article 47 parla d’identificació dels funcionaris. Això crea unes expectatives que resulten del tot defraudades en el text de l’article. Des de la nostra experiència, i de la de l’Administració mateixa, que s’ha trobat – ens estem referint als fets ocorreguts en el Centre Penitenciari de Quatre Camins la nit del 30 d’abril a l’1 de maig de 2004 – davant la situació paradoxal d’haver constatat en un expedient d’informació interna que s’havien produït lesions a interns però que era impossible identificar els funcionaris autors de les agressions denunciades pels interns, és perfectament constatable la necessitat de que els funcionaris puguin ésser identificats per les persones amb les quals tracten, en aquest cas els presos. Això constituiria un mecanisme força eficaç per lluitar contra aquelles situacions de maltractament o tortures que es poden produir en un centre penitenciari i no compromet, en canvi, la seguretat dels funcionaris si la identificació es realitza mitjançant el seu número professional.
Títol IV. De les prestacions de l’Administració competent en matèria d’execució penal
A una regulació molt completa i exhaustiva en matèria d’assistència sanitària es contraposa la regulació menys detallada del model d’educació i realment escassa del treball penitenciari, essent tant l’educació com el treball penitenciari dos eixos fonamentals en un model de privació de llibertat orientat a la reinserció dels presos, que, per en conseqüència, no reben el tractament que la seva importància reclama.
El treball social post-penitenciari no reb suficient atenció.
Títol V. Del règim econòmic dels establiments
S’obre la porta a la privatització d’alguns serveis importants, la qual cosa podria comportar el sacrifici de llocs de treball per interns, tant necessaris, com el propi reglament reconeix, com a eina de tractament.
Títol VI. De la participació social
En l’article 135 manca concreció de tal manera que tant la posada en pràctica d’aquesta participació com la seva articulació concreta queden en mans de l’administració.
Les entitats col·laboradores, en consonància amb el paper rellevant que desenvolupen en el tractament i la reinserció dels interns, segons el document de Bases havien d’ocupar tot un títol. En el Reglament només s’hi contenen algunes previsions de caràcter més aviat programàtic en l’article 136, així com alguna referència dispersa en la resta del Reglament.
Desembre 2005