El Tribunal Suprem dicta sentència condemnant al govern espanyol per l’incompliment de l’obligació adquirida de reubicar persones refugiades des dels camps de Grècia i Itàlia.
A partir de l’impuls de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH) en coordinació amb la plataforma Stop Mare Mortum, i el treball col·laboratiu d’un equip de juristes procedents de totes dues entitats al qual s’han afegit juristes independents, s’ha pogut iniciar una acció jurídica contra el govern d’Espanya en relació amb l’incompliment de les obligacions de reubicació de persones que sol·licitaven protecció internacional quan arribaven a Europa a través de les fronteres de Grècia i Itàlia (protecció que figurava en informacions anteriors). Aquesta acció jurídica ha estat resolta per la sentència de la sala tercera del Tribunal Suprem de 9 de juliol de 2018, número 1168/2018 de la secció cinquena.
Els propòsits plantejats han estat valorats de manera parcial. El Tribunal declara que l’estat espanyol ha incomplert parcialment les obligacions administratives de tramitació previstes en les decisions de la Unió Europea. A més, exposa que l’estat espanyol ha de continuar la tramitació de l’oferiment i l’execució de les reubicacions en els terminis previstos segons les decisions que s’hagin pres, tot això amb la conformitat respecte als acords que les institucions comunitàries adoptin a partir d’ara.
L’auto de resolució de les qüestions d’admissibilitat, del qual ja vam donar constància, va resoldre dues qüestions importants: la legitimació activa d’associacions i organitzacions no governamentals, en aquest cas de l’associació de suport Stop Mare Mortum, per a exercir l’acció (legitimació que deriva de l’abast de l’objecte previst en els seus estatuts); i la competència dels Tribunals espanyols per a revisar l’actuació administrativa de l’estat espanyol a la llum del dret europeu.
De les qüestions que la sentència ha resolt en destaquem les següents:
El caràcter vinculant de les decisions: Els compromisos assumits en forma de quotes atribuïdes a cada estat han generat unes mínimes obligacions, i no haurien pogut ser desateses si no era amb la suspensió explícita que Espanya mai va demanar. A més, aquesta suspensió només s’hauria pogut obtenir amb una prèvia justificació de la concurrència de determinades circumstàncies.
Les decisions tenen la condició de dret vigent a Espanya: Les decisions del Consell de la UE, que estableixen els criteris de repartiment de la càrrega de reubicació de les persones sol·licitants d’asil, formen part del dret espanyol i són exigibles a Espanya.
Espanya no ha atès les obligacions que li són exigibles: A data 4 de març de 2018, és a dir, sis mesos després d’acabar el termini imposat per les decisions, de les 19.449 places que l’estat espanyol hauria d’haver ofert i executat només n’havia ofert 2.500 (1875 a Grècia i 625 a Itàlia), només un 12,85% del total al qual estava obligat. Pel que fa a les reubicacions efectives, en la data 22 de març de 2018 només n’havien practicat 235 des d’Itàlia i 1.124 des de Grècia, és a dir, una proporció inferior al 7% de la xifra establerta. El dèficit de compliment està, doncs, quantificat, i dóna lloc a l’estimació parcial del recurs.
L’obligació de reubicar subsisteix: Segons el Tribunal l’obligació legal de reubicar les persones que reuneixin les condicions previstes no va acabar el setembre de 2017, i és per això que el punt 4 de la decisió imposada a l’estat espanyol és l’obligació de continuar la tramitació en els terminis previstos a les decisions. Aquesta obligació es descriu, però, de manera modulada: les reubicacions pendents s’hauran de fer d’acord amb les indicacions de les decisions mentre aquestes romanguin vigents, però s’hauran d’adaptar a les que resultin dels acords que, en el seu cas, les institucions comunitàries adoptin d’ara endavant.
Els criteris aplicats pel Tribunal per a arribar a la seva decisió tenen una transcendència notable en diferents àmbits. D’una banda, ha generat un precedent que pot servir de referent per a sostenir accions anàlogues en altres països de la Unió, amb objectius similars als que s’han plantejat a Espanya. D’altra banda, objectivar la capacitat del Tribunal Suprem per a verificar el grau de compliment per l’estat espanyol de les seves obligacions administratives.
Cal tenir present que l’existència de la sentència, que no és susceptible de recurs, podrà constituir una eina molt útil en eventuals incompliments per part de l’Estat de la seva obligació d’oferir places de reubicació, retornant a la societat civil el protagonisme que va assolir des d’un principi en l’exigència de donar una resposta a aquesta realitat en garantia dels drets humans de les persones.
Adjuntem la sentència i la prèvia admissió a tràmit, la qual ja vam mencionar en anteriors comunicats.
SENTENCIAAute de 3 de novembre de 2017